Ahir vaig venir, amb en Bosch i l'Ametlla. Fins al darrer moment, vaig creure que no podria marxar. Sort de M. dels A. que va anar a Cultura. A quarts de dues vaig obtenir el visat del consolat francès. Al darrer moment encara escrivia cartes i telefonava. Massa al darrer moment! Petita escena de comiat. "Tot neguitós i malcontent de mi."
En Bosch conduïa, la qual cosa no li impedia de menar sovint la conversa. És premiós. Es repeteix molt. Té l'obsessió d'en Josep Xirau. Ja no és tan optimista:
- Sóc optimista, però no inconscient.
Parlen de les gestions que vol fer i fa en Pous.
- S'ha emprès la tasca, que crec superior a les seves forces, de salvar el país -diu l'Ametlla, deferentment-. Creu que la seva conferència ha fet impressió. Diu que el doctor Negrín ha demanat el text original de la conferència.
- I no la llegirà -va fer en Bosch.
- O l'enviarà al S.I.M. -va replicar l'Ametlla.
- En els moments actuals tant pot ser que l'enviïn a la presó com que el facin ministre.
Creu i creuen tots dos que caldria fer un esforç suprem a l'estranger.
(...)
També en això es fa il·lusions. Això calia haver-ho fet, i per part del govern de la República, al més tard, pel setembre. En lloc d'això va insultar tothom que s'oferia a treballar la mediació. Perquè esperava guanyar? Perquè si no ha de guanyar, s'estima més lluitar o fer lluita, fins a la desfeta final. És la mentalitat numantina que no és la nostra. D'altra banda, si França o Anglaterra s'han de decidir a intervenir no ho faran per gestions d'en Bosch o de l'Ametlla. Ni àdhuc per gestions d'altres de més alts.
En Bosch criticava l'Azcàrate, ambaixador a Londres, que fins fa poc temps, no ha enviat un report dient que el govern anglès ara s'estimaria més la victòria de la República, cas que no fos possible un arranjament sense vençuts ni vencedors.
- Aquest report ja fa mesos que l'hauria pogut enviar, i ens hauríem estalviat campanyes idiotes i que homes com el Leche fossin declarats pel govern persona no grata i feixista.
- Què fa la gent de les poblacions catalanes envaïdes? -vaig preguntar.
- Es queden -va respondre l'Ametlla-. Els soldats republicans els han vexat i robat, com en temps de Felip IV: allò que descriviu en la vostra història.
- A veure -vaig dir a en Bosch- si d'aquí a quinze dies, quan vindràs a cercar-me, em diràs que no torni a entrar, perquè tothom se'n va.
- No -van respondre.
- Creuen que l'ofensiva no anirà tan de pressa. Més: que després d'arribar al Vendrell s'aturarà per preparar la nova escomesa.
- No és aquesta ofensiva la que hem de témer, sinó la pròxima -va dir l'Ametlla.
Possibilitat d'ajut? No.
- Entre altres coses -dic jo- caldria no haver desfet les brigades internacionals. Ara servirien per a dissimular les possibles aportacions en homes. I haurien ajudat a aguantar.
(...)
El pas de la frontera es va fer sense cap dificultat. No sé si és perquè estava distret, parlant o perquè penso que encara tornaré a entrar d'aquí a 15 dies, el cert és que no em va produir res de semblant.
En arribar davant l'Establiment del Voló, vam inquirir on es trobava la maison Bertran. Era allí, a pocs passos. Hi vam trucar. Yvonne va baixar a obrir. El petit, de dalt estant (ja era al llit), xisclava:
- Papà, papà!
Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada