dissabte, 11 de gener de 2014

Girona, 11 de gener de 1939.

Per a Margarita Castañé, Barcelona

Estimada esposa, fills i família, 

Desitjo que us trobeu bé quan rebeu aquesta carta. Jo, per ara, vaig passant poc a poc amb la meva malaltia. 
Estic hospitalitzat per malalt. No t'espantis, no estic ferit. Si ho estigués, t'ho diria. L'hospital està instal·lat en un gran teatre que, per ser un poble, és gran. Jo dormo a la sala del cafè. 
Estic dèbil, amb les cames molt fluixes. No tinc forces per caminar. Quan ensopego, sóc home a terra. Tampoc puc pujar altures perquè les cames no m'aguanten. Les tinc molt primes i inflades, però em sembla que se m'aniran curant de mica en mica (...)
(...) Com pots veure, no em van deixar als ferrocarrils, sinó que em van portar al front. Mala sort. Els de les altres lleves del ferrocarril, les del 26-27-28, tot i ser més joves, s'han quedat a Tallers, Dipòsits i Estacions. Tenen bons padrins. I els més vells, a treure les castanyes del foc.

Teófilo Trujillano, Girona, 11 de gener de 1939.

edició d'Eloi Vila.
(Ara Llibres, 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada