diumenge, 26 de gener de 2014

La caiguda de Barcelona. 26 gener 1939.

I Barcelona es va perdre. La caiguda de Barelona, com de fet la de tot Catalunya, ha estat tan tergiversada que es fa més imperatiu contar-ne la curta i llastimosa història i les causes que la feren inevitable. Barcelona va caure, perquè no hi hagué cap exèrcit, cap força militar organitzada que la defensés. Quin cas tan diferent del de Madrid, que comptà sempre amb les tropes republicanes i de les Brigades Internacionals per a la seva defensa. Quants soldats catalans anaren a combatre per Madrid! I Barcelona és quedà sola a l'hora d'ésser atacada. ¿Com podia resistir una població civil, sense cap força militar per a defensar-la i sense armes, la puixança d'un exèrcit que amb l'empenta ofensiva havia desfet l'altre exèrcit que se li oposà per aturar-lo, i les deixalles del qual, en lloc de defensar la ciutat, passaren de llarg, en retirada cap al nord? I malgrat ésser tan evident que fou així, hi ha encara aquells que, falsejant els fets, han volgut afeixugar Barcelona i Catalunya amb tot el pes de la culpa d'haver-se perdut la guerra. I el més trist és que historiadors que pretenen ésser objectius, per les fonts tendencioses que preferentment consultaren, han caigut en el mateix pecat de la incomprensió i d'injustícia. Cal, doncs, recontar aquesta trista història per ajustar-la a la realitat.

(...)

El dijous 26 a primera hora del matí, la tènua línia defensiva s'aflebí encara més per l'abandonament dels guàrdies d'Assalt. Forces de carrabiners intentaren reconstruir-la. Només hi hagué un sector del front que resistí. (...) Fou a Esplugues, on un batalló de la 151 Brigada Mixta i el Batalló 125 de Metralladores combateren coratjosament, desesperadament. El Batalló 125 no va tenir temps de retirar-se; en la seva darrera comunicació el seu cap deia amb senzillesa: "En aquest moment l'enemic pren per assalt el meu post de comandament; de la 151 Brigada Mixta en resta tan sols una companyia que es replega cap a la Plaça Espanya". Eren uns soldats joves els qui oferiren aquesta tossuda defensa, que fa més heroica la consciència que devien tenir de la inutilitat del seu sacrifici. El mateix matí els franquistes ocuparen les altures que dominen Barcelona: els moros de Yagüe, Montjuïc; les divisions navarreses i italianes, Vallvidrera i el Tibidabo. I a la tarda del dijous 26 les tropes enemigues ocuparen la ciutat.

(...)

I com a conclusió, [el general republicà Gámir Ulibarri, que va investigar les causes de la pèrdua de Barcelona], afegeix: "La pèrdua de Barcelona, i amb ella la de Catalunya, no és un acte esporàdic del drama, sinó la conseqüència de la situació de feblesa, en què es trobava una regió isolada".

(...)

I el líder socialista italià Pietro Nenni, referint-se a les "hores tràgiques i doloroses de Catalunya", de les quals fou testimoni, afegeix: "Des de fa mesos, o sigui des del desastre de Belchite, Catalunya ha acomplert un gran esforç militar -amb la batalla de Gandesa- i industrial. Dia darrera dia ha anat comprenent que no podia comptar més que amb ella mateixa. Ha treballat amb tenacitat, enmig de mil obstacles, per afrontar l'amenaça que sentia acostar-se. Ningú no l'ha ajudada".

La guerra 1936-1939. Memòries
(Editorial Pòrtic, 1986)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada