diumenge, 26 de gener de 2014

26 i 27 de gener de 1939.

Vaig passar la nit del 26 al 27 gairebé en blanc, afectat per una de les escenes tràgiques de la desfeta, que havia contemplat durant el dia: la corrua inacabable de persones que marxaven nord enllà, cap a la frontera francesa. Unes, pel carrer Gran de Sant Andreu; la majoria, però, pel carrer de Concepció Arenal. Camions i més camions, furgonetes i cotxes de tota mena, motos i bicicletes, fins i tot, carros i tartanes, carregats uns de militars i altres de civils o barrejats, marxaven lentament cap al nord. Molts d'aquests vehicles anaven carregats amb tota mena de mobles, d'objectes, d'atuells diversos, maletes i farcells. De tant en tant, una peça d'artilleria era arrossegada lentament. Entremig de la corrua, algunes persones que, desesperades, intentaven pujar a algun dels vehicles, la majoria dels quals, sobrecarregats, refusaven d'admetre-les. Encara avui, prop de setanta anys després, no he oblidat aquella patètica escena de la retirada dels vençuts. 
Transcorrien lentament les hores al llit. I jo no parava de pensar i d'evocar el passat. ¿Per què i com s'havia arribat a aquella esfereïdora desfeta? ¿És que els meus companys, especialment de la "lleva del biberó", havien mort per no res? ¿Per què una guerra que havia d'haver estat nacional catalana i alhora popular, havia estat una guerra en què els catalans ens trobàrem lluitant els uns amb els altres? ¿Quin difícil futur esperava a la meva nació, que anaven a ocupar Franco i els seus, caracteritzats pels seu odi a Catalunya i a tota mena de catalanitat, començant per la llengua?
Cap a les cinc de la matinada vaig adormir-me, finalment. Però, a quarts de vuit, una veu em despertà. Era la d'una dependenta de la botiga, que vivia a casa, que cridant i excitada em deia: "Josep, desperta't. Cuita, ja són aquí". Amb mal humor li vaig contestar: "Bé, ja vinc". I, posant els peus a terra, vaig arrencar a plorar a llàgrima viva. Els franquistes ja eren a la meva barriada de Sant Andreu, ja eren a Barcelona i avançaren nord enllà. Plorant, no m'atrevia a sortir de la meva cambra. La noia insistia: "Cuita, Josep. ¿Que no véns? ¿Encara dorms?. I amb un to alegroi afegia: "Cuita, que ara comencen a passar els moros. Vine al balcó."

(...)

Continuava sense gosar sortir de la cambra, perquè no parava de plorar d'impotència, de ràbia, diria. Però, de sobte, em vaig adonar que davant d'aquella desfeta nacional del meu país no m'havia de limitar a plorar i plànyer-me. Ni donar-me per vençut. Havia de reaccionar i continuar el combat, dedicant la meva vida a treballar per recuperar la perduda llibertat nacional de Catalunya i un rèegim democràtic per al meu poble. I vaig reaccionar i em vaig jurar que així ho faria. I avui, una setantena d'anys després, crec que puc dir-me que he estat fidel a aquell meu jurament del dia 27 de gener de 1939.

Memòries I. De l'esperança a la desfeta
 (1920-1939), Josep Benet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada