I encara estava pitjor [la situació], dos dies després, el 19, que dinàrem junts a casa de Sbert, amb aquest i Bosch i Gimpera [es refereix a un dinar amb Ralph Stevenson, l'ambaixador britànic]. Per bé que els meus companys naturalment també parlaren, m'havien encarregat que jo fes una exposició completa de tal com vèiem la situació. Així vaig fer-ho, i crec que, entre tants cops que he parlat, mai no ho he fet amb tan sòlida argumentació i tanta força emotiva. Vaig insistir sobretot que si no podia evitar-se la catàstrofe, deguda principalment a la feblesa i a la traïció de les democràcies, aquestes tenien el deure primordial d'evitar, amb la màxima amplitud possible, els danys immediats, canalitzant la sortida dels qui volguessin anar-se'n i, sobretot, protegint els qui es quedessin. I no era sols la paorosa amenaça de la pèrdua de vides, de vexacions, de dolors; era tot l'esperit, la cultura, l'ànima d'un poble que estaven amenaçats i que no podien deixar-se exterminar per complicitat. Sbert intervingué aportant suggestions sobre l'ordre públic, clares i objectives, i sobre possibles règims jurídics. Però tot fou endebades. Stevenson ens digué que farien tot el que poguessin; però amb tan poc abast i tan poca precisió en les promeses, que era evident que no farien res. O ben poc. De l'esforç fallit en restava una insondable sensació de soledat i tristesa.
La guerra 1936-1939. Memòries,
(Editorial Pòrtic, 1986)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada