dimecres, 8 de gener de 2014

Omar

L’Omar va néixer en una benzinera, quan la seva mare, que és de Caldes, anava camí de l’Hospital de Granollers. No van ser a temps d’arribar-hi: el nen ja treia el cap quan un parell de Mossos van ajudar la mare a parir. Així les coses, el primer que haurà vist l’Omar en arribar al món –imaginant que els nadons acabats de néixer vegin alguna cosa– haurà estat una benzinera i una diligent parella de policies. Tots dos molt amables, res a dir. Però els dos no sembla que passin pel millor moment. Els combustibles fòssils tenen els dies comptats, encara que ningú sap precisar amb exactitud els dies que li queden. Caldrà un recanvi i un canvi de xip: diuen que no es pot seguir amb aquest desori. I d’altra banda, el cos policial català fa una temporada que quan no és un all és una ceba, particularment a Barcelona i en episodis concrets, com les pilotes de goma o el detingut mort en un carrer del Raval (estem evitant generalitzar). Quan creixi, a l’Omar li explicaran simpàticament el seu naixement, en què ha tastat el cantó càlid d’una benzinera i de la policia. Però quan sigui gran, què li diran aquestes paraules? A què les associarà? Li semblaran una antigalla? És com quan penso que un dia hauré d’explicar als néts que l’àvia s’havia guanyat la vida treballant en un diari, que era una cosa per la qual la gent pagava. Però és clar, tot això ara no ho sabem. El que sí que sabem és que, amb aquest sensacional aterratge al món, a l’Omar d’empenta no n’hi faltarà.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental, el dijous 5 de desembre del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada