dijous, 13 de febrer de 2014

13 febrer 1939. L'exiliada.

Hem començat a treballar, aquest matí, a les barraques "hospitalàries". Descobreixo la veritable professió dels meus compatriotes. N'hi ha un que realment és metge. Un altre és farmacèutic (el dels duros de plata). Els altres dos no tenen res a veure amb el cos de sanitat: l'un era l'encaregat del bar del Parlament català; l'altre, en Serra, agent de policia de la Generalitat. Però tots cinc hem curat ferits (i hem ajudat de la millor manera que hem pogut) durant tot el sant dia. Ho hem fet a les ordres de dos metges francesos. Hi ha també quatre infermeres d'uniforme, totes blanques. Entre la resta dels refugiats sense traumes visibles, han sortit uns quants infermers que s'han ofert per fer "guàrdies" de nit. (Diuen que als vagons que serveixen de dormitori fa molt de fred i que prefereixen, malgrat tot, dormir sobre la palla de les barraques).

Durant tot el dia no han parat d'arribar noves camionades de ferits als quals cal trobar un lloc, i això és difícil. Aquest vespre, l'aspecte que ofereixen les barraques és esborronador. Tot és ple, i els malalts s'amunteguen sobre la palla bruta. L'aire és espès i put. No hi ha termòmetres suficients, i comença a mancar l'alcohol i, encara més, les benes. Les provisions de les farmàcies d'Arles s'han acabat i ha calgut demanar medicaments als pobles de la vora.

He conegut alguns dels ferits procedents d'Aigües de Ribes o de l'ermita del Coll d'Ares. Bona part d'ells tenen grans ferides supurades, o membres enguixats o amputats. La fetor característica del pus vell (que ja conec tant i no m'hi puc acostumar) rarifica l'ambient i arribar a dominar l'olor forta dels desinfectants. Una boirina pulverulenta flota sobre els malalts, i penso que les ferides que cal descobrir, en el moment de la cura, aniran de mal en pitjor. Amb tot, però, en dos dies que portem ací, no s'ha produït, que jo sàpiga, cap baixa. En canvi, han arribat soldats morts en els camions que baixen de la frontera. Ahir mateix, a boca de fosc, vaig ajudar a descarregar, per dir-ho així, una ambulància. Per regla general, els ferits, en arriben, criden o es planyen. Però ahir, l'home ajagut a la darrera llitera, al fons del vehicle, no gemegava ni deia res: s'endevinava el cos, massa immòbil, embolcallat amb una manta.

- Ara et toca a tu -va dir, adreçant-se al presumpte ferit, un dels qui ajudaven.
Vaig apropar-me a la llitera. Només vaig veure una mà que sobresortia. En agafar-la vaig setir una esgarrifança...

Ningú no va identificar el cadàver, i, sense treure'l de l'ambulància fou portat al fossar. Cal ésser expeditiu.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada