divendres, 14 de febrer del 2014

14 febrer 1939. Viure i veure. Avel·lí Artís-Gener.

Els comunicats, les informacions divulgades per Franco, afirmen taxativament que el dia deu de febrer de 1939 Catalunya havia quedat definitivament ocupada. Això no és veritat i puc provar la meva asseveració amb la premsa coetània dels Pirineus Orientals. Els diaris del dia 12 de febrer anuncien que al Coll Pregon hi ha a punt de passar a França els darrers combatents republicans que s'han oposat amb les armes als militars pràcticament victoriosos. I en les notes de darrera hora del dia 14, comuniquen que han travessat la frontera pel coll Pregon els 247 homes de la 60 Divisió, la darrera que surt de Catalunya.

Havíem arribat a la cresta pirinenca a quarts de quatre de la tarda. La banda de la serralada que dóna al sud, tot el dia sota el sol, tenia el terra ben sec, amb la neu totalment fosa. 

L'Scotti va fer forma la Unitat sencera en una ampla rotllana i va dir:
- Cal que us comuniqui una cosa. Aquest paper que tinc a les mans i que m'acaben de lliurar és un ascens col·lectiu que el Ministeri de Defensa ens atorga en qualitat de recompensa per haver resistit fins avui. Els soldats sou caporals, els caporals sergents, els sergents tinents, etcètera. D'aquí a uns instants, quan hàgim acabat el recompte, passarem ordenadament cap a França. Aquesta és la darrera felicitació oficial que rebem a Catalunya. Mireu-la bé, aquesta Catalunya, perquè qui sap quant de temps encara haurem de lluitar per reveure-la. Mireu aquesta Catalunya que ens ha vist perdre el darrer combat defensant-la. La darrera ordre que vam rebre del nostre XVIIII Cos d'Exèrcit deia que ens repleguéssim fins a la frontera sense regalar a l'adversari ni un sol pam quadrat de terreny. Ho hem fet i tots sabeu quin preu hem pagat per donar compliment a l'ordre, tots heu sentit la gent que queia i que abandonàvem, tots heu vist l'alt nombre de germans que hem deixat sembrats en aquestes muntanyes en les quals, un dia no llunyà, ressorgirà la Llibertat de l'Home. Nosaltres, camarades, som les restes de la 60 Divisió i durant tota la nostra vida sentirem l'orgull d'haver-hi pertangut, d'haver combatut en els seus rengles. És molt probable que a França reorganitzem totes les Unitats i ens traslladem al sud, per aquesta bellíssima Mediterrània que s'endevina allí baix, al fons de tot. Acomiadem-nos de Catalunya amb una prometença de bons revolucionaris: continuar fins al final la tasca que hem iniciat i que no podem deixar inacabada! Quan hàgim passat entre aquelles dues banderes, serem en terra francesa. Arribem-hi disciplinadament, amb aquesta disciplina que ha estat l'orgull de la nostra Divisió.

Els ulls d'en Francesco Scotti espurnejaven. I també els de molts de nosaltres. Va ser la primera (i la darrera) vegada que algú m'esmentava amb aquell grau militar acabat d'assolir, un títol que m'havia de durar nou minuts:

- Dóna tu les ordres, tinent coronel!

(Puix que ja no restava ningú més, entre nosaltres, amb aquella graduació. La resta que també l'hauria guanyada jeia per aquells esquerps verals pirinencs.) I vaig dir amb una veu trencada -que fins aleshores mai no havia sentit eixir de mi- unes absurdes ordres militars, que disposaven l'arrenglerament en filera índia d'aquells dos-cents quaranta-sis homes depauperats -amb mi sumaven dos-cents quaranta-set- i els feien caminar cap al pas entre les dues banderes. 

Dos-cents quaranta-set homes, resta de cinquanta Companyies, o dotze Batallons, o tres Brigades Mixtes, o una Divisió d'Infanteria de xoc, que vam entrar en terra oficialment francesa, per l'aiguavés pirinenc de cara al nord on mai no toca el sol, cobert de neu gelada. A les cinc de la matinada del dia catorze de febrer de 1939 els gendarmes que ens esperaven ja ens havien desarmat i fets formar a la carretera de la Presta.


Viure i veure (2),
(Pòrtic, 1991)
* Avui, 75 anys després, 
d'aquest episodi en parlaven aquí.

2 comentaris:

  1. aquest és un fragment especialment commovedor de la biografia de Tísner. Recordo que fa una colla d'anys va defensar, amb aquella dignitat contundent que el caracteritzava, el seu grau de tiinent coronel en una carta a l'Avui responent a una d'anterior d'algú que li retreia que no l'havia assolit. Saps aquella onada d'orgull que a vegades et puja cap al cor? doncs això.

    ResponElimina