dissabte, 15 de febrer de 2014

15 febrer 1939. L'exiliada.

Al bureau del metge francès que dirigeix els serveis sanitaris del camp de l'estació d'Arles, he fullejat un exemplar, corresponent al dia 4 de febrer, de "L'Illustration", revista gràfica de dreta. Així m'assabento d'alguns detalls de l'entrada -el 26 de gener- dels nacionals a Barcelona.

(...)

A les pàgines interiors, els comentaris sobre l'èxode són, de vegades, punyents. Un dels periodistes "presencials" escriu: "Per tots els camins de la frontera franco-espanyola oriental ha entrat una lamentable caravana. Milers de vehicles (automòbils, camions, camionetes, carros, tartanes) s'han obert pas, amb molt d'esforç, a través d'una multitud extenuada. Aqueixos desgraciats, aplegats en famílies, han caminat hores i hores portant damunt les espatlles tot el que van poder salvar en el moment d'abandonar les llars. (...) Trist espectacle, després de tantes jornades sense menjar i de nits inacabables passades al ras, pels camins fangosos o pels camps sota la pluja! Quadre encara més espantós és el de l'evacuació dels ferits greus, militars o civils!".

Penso que l'èxode ja ha acabat. Ahir no van arribar nous ferits a les barraques d'Arles. En canvi, molts dels refugiats, sense mals visibles, que arribaren de primer a l'estació, han estat conduïts en un nou camp de concentració arlesenc instal·lat al terreny de futbol. I en aquest terreny no hi ha barraques ni cap llei d'aixopluc.

Durant la nit passada han mort gairebé al mateix temps dos ferits. Dos d'altres han ocupat immediatament els llocs buits sobre la palla. Els morts eren d'allò més joves, de la "lleva del biberó", probablement. L'un, el primer que ha expirat, tenia una ferida horrible a la cara. La bala, o la metralla, li havia esbotzat l'ull dret i una bona part del pòmul. La secreció que li sortia constantent del forat cobert de gasa li entrava a la boca. Ell ni se n'adonava ni es movia.

(...)

Han començat d'arribar a l'estació d'Arles nombrosos refugiats en bon estat físic, però espellifats i amb cara de gana, els quals, no podent aguantar més, segons diuen, han demanat d'ésser repatriats. Amb fardells de fortuna a les mans i amb la manta al coll, vigilats pels gendarmes, alguns semblaven contents; d'altres, entristits. Havent dinat -d'una ben pobra mossada-, s'han aplegat davant l'estació i, cap a mitja tarda, han pujat en un tren "especial" que els deixarà a la frontera. Aniran ben atapeïts. Entre els qui marxen hi ha en S..., convilatà meu i soldat de la meva lleva. Cadascú fa el que més li convé. Al moment de sortir el tren, entre els qui treien el cap a la finestreta, he reconegut la cara avergonyida d'un tinent metge que tenia molta por als avions. Molta més que jo, que ja és dir.

Ningú no s'ha acomiadat de ningú. Ni un crit, ni un cant, ni una veu, ni un sol mocador.

Cap al tard, durant un descans en la feina i aprofitant una escapada subreptícia, el company Serra em porta a la mairie (mena de xalet enmig d'un jardí) per tal de saludar el batlle d'Arles. L'admirable Serra no ens havia enganyat. El batlle d'Arles (gros, simpàtic, caravermell i amb el posat de tenir molta vinya) ens parla de seguida del colonel Macià, al qual anà a veure, a la presó perpinyanesa, després del fracassat cop de Prats de Molló, l'any 1925. Tot i que el batlle entén perfectament el català (i potser el parla), en Serra s'entesta a xampurrejar el francès. I així li prega de facilitar-nos un permís perquè un de nosaltres pugui anar, demà, a Perpinyà per tal de veure uns amics que ens poden ajudar.

El batlle diu très bien, però afegeix que cal retornar a Arles abans de caure la nit. I ell mateix escriu l'autorització a favor meu ja que Serra opina que em pertany a mi, en raó de la meva amistat amb Martí Rouret, de fer la gestió encaminada, en realitat, a obtenir un salconduit que ens permeti, als cinc ctalans, d'abandonar, legalment, el camp d'Arles. Potser ens fem il·lusions.
(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada