dissabte, 15 de febrer de 2014

15 de febrer de 1939 (El vel de maia. Final)

Dia pur, fred, amb tramuntana. Ve la carreta de bous del Pujolar a recollir l'equipatge. A tres quarts de deu sortim del poble tots -menys la tia Alberta- en el carro del Valent. De Balenyà anem, en tren, a Vic. Allí ens esperem tota la tarda. Moros i soldats de la Península a l'estació. Tot respira un ambient de guerra. A la cua dels bitllets m'expliquen episodis de la caiguda de Tona i de Vic.

Quan arribem a Barcelona, quina impressió profunda em fa la ciutat il·luminada! Després d'aquests anys de tenebra esglaiada, Barcelona sembla una reina amb mil diamants. És com un somni, com un conte de fades. La meva filla, que ha estat tota la guerra sense veure cases altes, deia: "Miri, pare: miri, quins castells!". Duïem tants paquets (dotze, i alguns feixuguíssims), que passem una estona d'indecisió i angúnia, però uns joves molt amables ens acompanyen en cotxe fins al carrer Craywinckel. Era prop de mitjanit. Trobem el pis net, ordenadíssim: ens sembla un palau. Mobles, vaixells, decoració, tot ens sembla meravellós per contrast amb la rusticitat del llarg exili.


Sí, era la pau. Després d'un temps tan llarg, tan feixuc, era la pau, a la fi. L'assaboríem en la ciutat retrobada, nocturna, quan ja no li calia abrigar-se amb tenebres per por dels avions; assaboríem la pau gairebé en abstracte, l'esvaïment de la violència i de l'horror de la guerra, una pau com deslligada de les seves circumstàncies històriques... Però, en el fons, tenia un gust ben amarg; cor endins hi havia una altra mena de fosca.

El vel de maia.
Dietari de la guerra civil (1936-1939)
(Edicions Destino, 1975)
Escrit des de Viladrau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada