diumenge, 16 de febrer de 2014

16 febrer 1939. L'exiliada.

D'Arles a Perpinyà, en tren, el matí lluminós m'ha deixat fruir a cor què vols la bellesa d'un paisatge que em sembla familiar. El tren corre entre prats verds i turons amb vinyes acarades al sol.

Elna... Un nom evocador, ben nostre.

L'estació de Perpinyà em recorda la de Reus. Un cop al carrer, m'adreço a un adroguer que em somreia pel fet de pensar, probablement, que jo seria el seu primer client de la jornada. 

- Per anar al Centre Català, si us plau?
- Tireu avall, fins a la Promenada, el gran passeig, sabeu? No us podeu pas perdre... Sou refugiat?
- Tot podria ser.
- De tota manera, bona sort!
Oh, el bon adroguer que parla com jo!

La Promenada és, realment, un gran passeig amb plàtans a l'avinent. Però el Centre Català (en francès Élite Bar) és un petit establiment on veig de seguida rostres coneguts: Joaquim Llorens, de Falset, Lluís Mestres, de Tarragona, Joan Loperena, de Reus, els germans Mur, de Tortosa, Roc Boronat, Ramon Frontera, el gros Bombi... He canviat uns breus mots amb tots. Tots semblen tan preocupats com jo. Em diuen que Martí Rouret no pot tardar. Lluís Mestres em pregunta si he retrobat la dona i el fill.

- No, perquè m'ho preguntes?
- És que vaig trobar-los a Figueres, el dia 26 de gener, i la teva dona em va dir que volia entrar a França.

La notícia, de moment, m'atueix, i, tot seguit m'encoratja. Feia molts dies que no sabia res dels meus i ara l'esperança de veure'ls aviat fa batre de pressa el meu cor.

(...)

Abans de no gaire, entre tres o quatre consellers que acaben de pujar (Tarradellas, Martí Feced, Sbert...), veig Martí Rouret. Ell també em veu a mi i s'apropa. Li explico la meva situació i la dels meus companys del camp d'Arles. M'aconsella de retornar-hi, que ell farà el que podrà i ens vindrà a veure. Em diu també que va trobar al meva dona i el fill a l'Agullana, però no sap si van poder passar la frontera. Parlem encara de l'amic Terré, actualment a Niça, amb la sseva família (muller i dos fills).

Tot el que jo puc fer, ja és fet. Baixo al bar. Són les dotze. Menjo un sandvitx (que duia a la butxaca de la gavardina), prenc un cafè i surto a donar un tomb, història de fer temps, perquè el meu tren cap a Arles no surt fins a les quatre.

(...)

Ja queia la tarda quan he arribat, a bon pas, a l'estació. Un tren començava a marxar cap al sud. Hi pujo, sense preguntar res. Mai no ho hagués fet! En sortir d'Elna, en una bifurcació, el tren ha enfilat una via que no era la d'Arles, sinó la de Cervera. I fins ací he arribat. No he tingut altre remei que retornar a Perpinyà en un tren de càrrega. Però el pitjor de tot és que ja no tenia cap més tren per arribar a Arles aquella mateixa nit. (...) Només hi havia una manera de justificar el meu retard: anar a la policia de Perpinyà, mostrar l'autorització que portava, explicar el que havia passat i demanar un comprovant de la meva declaració. Així ho he fet. El comissari ha comprès la meva situació, ha ordenat que m'estenguessin el comprovant i ell mateix m'ha recomanat de passar la nit al Centro Español, pel fet que, a hores d'ara, no hi ha una sola cambra lliure en cap hotel ni fonda de Perpinyà. La riuada dels fugitius ho inunda tot.

El Centro Español és un veritable caos. Homes, vells i joves, dones i criatures omplen el local, la cuina, el celler. No hi ha cap cadira ni seient vacant. El fum del tabac i el baf humà componen una boira densa. Finalment, he trobat un buit, a terra, en un racó, entre les potes d'una taula i les cames d'un home.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada