diumenge, 16 de febrer de 2014

París, 16 de febrer de 1939

Així, doncs, l'Ernest no és mort, a pesar que el cor el dia 10 m'ho deia que era mort. No cal fiar-se del que el cor ens diu encara que sembli tan segur com ho semblava el meu cor el dia 10. Ja caldrà que ens expliqui bé com é sque ens ha deixat en aqueixa mortal angúnia tant de temps.

Si seguia, com ho volia fer, la meva manera de comptar, començada en sortir jo de Catalunya el mes d'abril de l'any passat, quan els nois i la Bàrbara arribin diria "ja en tinc vuit". Però cal veure, què hi ha d'il·lusori en aquest recobrament. La idea i l'ideal meu no era recobrar els fills un per un (encara que, naturalment, això és el principal), sinó refer la família. És a dir, sense pensar-ho massa concretament, el meu propòsit era refer la família amb tot allò que la família significa.

Des del nostre casament amb la Celestina, havíem anat fent una família i una llar. La formaven 4 nois i 4 noies, ben paixits a casa, entre mobles i robes comprats i situats peça per peça. Havíem fet una casa, i la família volia dir tot això, com un ideal de vida: els fills, els mobles, les robes, els llibres, la casa, movent-se tot en un ritme ordinari i corrent, entre un doll d'amors i d'afectes íntims, reunits i relligats per a la vida i per a la mort, on voldries anar vivint fins a l'hora del darrer sospir. També la terra i el cel i tot el paisatge formen part del conjunt que un voldria refer quan veu que s'esberla i es dispersa. Ara es veu que aniré recobrant els fills, però la casa i la vida i el ritme dels afectes i l'escalfor de la casa i de la llar els he perduts per sempre. No sé si ens tornarem a reunir mai més, i si per cas serà quan ja al cor no li resti escalfor per al gaudi i el platxeri de la dolça companyia.

(...)

Tot serà diferent d'allò que acabem de perdre, i fins serà diferent el nostre cor i la nostra ànima, perquè els cors hauran sentit afectes nous, i les ànimes, nous coneixements, violats unes i altres pel temps impur, que tot ho grilla i ho maca i ho podreix. Si res més no, la vida ens oferirà noves perspectives. Serem més vells, més pobres, més gastats. Adéu, imatges platxerioses de la felicitat perduda! Adéu, per sempre adéu! Les llàgrimes que ploro per vosaltres són les més dolces que he plorat d'ençà que les desventures de la guerra me n'han fetes plorar tantes i tantes.

La República i la guerra civil.
Diaris i records de Pere Coromines
Pere Coromines (Curial, 1975)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada