dijous, 20 de febrer de 2014

20 febrer 1939. L'exiliada.

La premsa francesa continua publicant informacions sobre l'èxode i -per estrany que a nosaltres, els refugiats, ens sembli- sobre la guerra espanyola. (A Catalunya, la guerra acabà, virtualment, el passat dia 9, l'endemà de la meva entrada en aquest país).

Els diaris, amb el temor, en efecte, d'un nou conflicte internacional de grans proporcions, especulen sobre l'actitud que certs països adoptaran envers el govern del general Franco. I, sobretot, voldrien saber què farà França.

(...)

Per la seva banda, L'Illustration publica noves fotografies de la tragèdia pirinenca. Una, a tota pàgina, ofereix la visió d'un camí amb colles de fugitius carregats de fardells i maletes. A primer terme, un home sec i alt, espellifat, amb la boina sobre els ulls, agafa la mà d'una nena mutilada (només té una cama) que camina valent-se d'una crossa. "Le chéminement pitoyable", diu el peu de foto. Per a fer contrast, n'hi ha una altra, així mateix a tota pàgina, mostrant un camió que transporta una colla de milicians, encara armats i alguns amb el puny enlaire. Entre ells hi ha també un bocoi. Al davant del vehicle que, pel que es veu, acaba de travessar la ratlla de la frontera, es dreça, formidable, la figura d'un garde mobile (amb polaines, casc d'acer, fusellen bandolera) el qual, alçant un braç, indica al xofer que pari. La llegenda, al peu, proclama: "Le convoi indésirable."

En abandonar el meu llit de cadires de la sala de ball de l'Élite Bar, trobo Martí Rouret que em porta a dinar al restaurant Sala (Passage des Varietés, lloc cèntric). És un establiment molt conegut i ben reputat. Propietat d'una família catalana (de Castelló d'Empúries), és ple com un ou i ens cal esperar una bona estona abans de trobar taula. Després de tants dies d'anar a mitja dent, he tret el ventre del mal any: paella autèntica, per començar, bistec, camembert... No puc més i penso que em pot reprendre.

Mentre ens servien el cafè, hem vist entrar Lluís Mestres, el tarragoní, arborant, impertèrrit, un impressionant cap fort. Alt i tibat com és, amb la llarga patilla que ja li griseja, seriós i amb l'aire desimbolt, no sembla un trist refugiat, sinó un banquer o cosa per l'estil. En veure'l, un compatriota que seu, amb d'altres, en una taula al costat de la nostra, explica que Lluís Mestres és un home que pel fet d'haver viatjat i de conèixer no solament Europa, sinó l'Amèrica, presumeix de "mundòleg" i de saber interpretar la psicologia dels pobles. I havent constatat, tan aviat com entrà a França, que la policia i els gendarmes no guarden gaires consideracions als refugiats, va creure que la millor manera de despistar-los (pel que fa al seu cas concret, és clar) era adoptar l'aparença d'una personalitat ben burgesa, de tipus internacional i fins una mica fúnebre -per acabar d'arrodonir la imatge. Aleshores adquirí el "bombí". Sembla que a França encara hi ha qui en porta. Però no pas a Perpinyà, certament. La natural curiositat davant un fet insòlit ha fet que, a hores d'ara, no solament la policia i la gendarmeria sinó bona part dels perpinyanencs coneixen "le réfugié du chapeau mélon".

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada