El meu “passaport” va desconcertar l’agent que l’examinava i, havent consultat amb un altre, me’l retornà tot dient: “Arrêté pour vérification”. I em va fer entrar a la saleta on havia “dormit” la nit anterior. Com que ja no em trobava massa bé (a causa, suposo, del dinar), l’ensopegada empitjorà la meva situació física i moral.
Una mica més tard, juntament amb l’escriptor Lluís Capdevila (que jo coneixia pels seus escrits), el senyor Ricard Sala (ex-cap de la censura, durant la nostra guerra, a Barcelona) i quatre o cinc més, ens van portar a la comissaria. Situada al barri vell, la casa és antiga, amb voltes de pedra. Van deixar-nos en una gran cambra fosca, pelada, sense altres mobles, si es pot dir així, que uns bancs de fusta adossats a les parets.
Mentre esperàvem i canviàvem uns mots anodins (...) entrà un compatriota de relleu, el diputat J.A. Trabal, però no pas en qualitat de detingut, sinó per tal de veure qui hi havia allí dins. “Què foteu aquí!” va dir, amb veu d’estentor i amb els braços alçats, en reconèixer, a desgrat de la poca llum, alguns dels detinguts. (...) Tot seguit, mentre encaixava la mà de l’un i de l’altre, i ja assabentat del motiu de l’engarjolament, va dir que aniria a parlar amb el comissari, el qual, segurament, ens deixaria anar, però que ell, Trabal, ens aconsellava d’abandonar una ciutat on ja tothom estava tip de refugiats. (...)
Sortí, novament entre abraçades i encaixades, i alguna cosa devia fer perquè al cap de poca estona entrà un gendarme i ens va fer passar, a tots, al despatx del comissari. Aquest (un home de mitja edat i amb cara de pocs amics), després de mirar, despectivament, els papers que li presentaven, ens va fer un discurs, més aviat agre. Va venir a dir, en resum, que ens deixava en llibertat a condició de guillar (de filer) immediatament, ja que si no ho fèiem i ens tornaven a enxampar, ell, sentint-ho molt, ens faria portar en un camp de concentració.
En ser al carrer, Lluís Capdevila, autor, entre altres obres, de L’art de fumar en pipa, mentre carregava la ídem, començà a parlar amb una sagrada indignació:
–Estic sota els efectes –deia– del desengany més gran que he tingut en la meva vida. A mi, això, no m’ho poden fer. Perquè jo he estat sempre francòfil, el defensor aferrissat de la França dels Drets de l’Home i he escrit dotzenes d’articles a favor d’aquest país. Quina vergonya!
A mi em donava de parer que l’escriptor cridava massa en l’hora foscant. D’altra banda, les invocacions a la “pàtria dels Drets de l’Home”, en aquella hora i en aquelles circumstàncies, em feien venir ganes de riure. I això que no em trobava bé. Vaig prendre comiat de Lluís Capdevila i del senyor Ricard per a retornar, instintivament (de fet, no sabia on anar) al lloc del delicte. És una cosa que, segons diuen, sol passar. Al Centre Català no hi havia ningú. Va ser com topar amb el pànic, com qui pega de nassos amb una corda invisible.
En aquell instant, providentment, em vaig recordar d’una cosa que em va dir Martí Rouret, ahir, quan acabàvem de dinar:
–Si no saps on anar a dormir, vés a veure la senyora Magdalena, lleidatana, espiritista (admiradora, per tant del doctor Humbert Torres), però, sobretot, molt bona dona. Fa molts anys que viu a Perpinyà i lloga habitacions moblades. Potser en tindrà alguna de vacant. Li dius que hi vas de la meva part i que coneixes el doctor Torres.
(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada