dissabte, 8 de febrer de 2014

8 febrer 1939. Diari d'un exili

L'endemà [avui], gràcies als Rouveret, encara, obtenim el permís de sojorn per vuit dies, per a dos grups de quatre cadascú. Això ens obligà a no separar-nos i a anar per la ciutat de quatre en quatre. Pastisseries a cada cantonada, l'avenue des Platanes, un parc encisador vora del Consolat d'Espanya, el Grand-Hôtel, d'un cosmopolitisime de gran to, seu de les ambaixades, l'Hôtel de France, on vivien els refugiats de categoria, el Café Tivoli, d'un luxe burgès i confortable, el Café Palmarium i la seva orquestra femenina, el Café de France, antiga llotja gòtica, modernitzada... Tot això recordo del Perpignan provincià, en el qual es parlava més català i espanyol que francès. Durant els primers dies del nostre sojorn a la ciutat, dormírem en matalassos a la cambra dels Rouveret Montanyà, Roure i jo, i menjàrem a l'Hôtel Sala d'una manera com mai en temps normal no havíem menjat a Barcelona: dos banquets diaris. Del Casal Català a l'Hôtel Sala, inundats ambdós de refugiats. I viceversa. Així transocrrien els dies. A Perpinyà, rebo els primers francs. De Tragan i de Picasso.

Etapes d'una nova vida. Diari d'un exili
Sebastià Gasch (Quaderns Crema, 2002)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada