dissabte, 8 de febrer de 2014

8 febrer 1939. L'exiliada.

EL COLL D'ARES

Avui (8 de febrer) he passat la frontera pel Coll d'Ares. Encara sóc al cim del coll. En compliment de certes obligacions (imposades voluntàriament) he trepitjat, en el transcurs del dia, la ratlla invisible on comença l'expatriació. Res no ho indica. Ni la terra ni el cel, que són iguals. Però el fet és cert. I ple de conseqüències...

El panorama que puc contemplar des d'ací és d'una immensa i glaçada desolació. La neu cobreix el camí, les muntanyes, la vall, la terra tota; una neu que ja és glaç. Així tot té una lluïssor mineral. Teranyines de boira estergeixen els contorns, sota el cel vermell de la posta -un cel de judici final.
Cap a la terra que deixo, per la carretera (de fet és un camí) de Camprodon, vorejant precipicis, continuen pujant automòbils, ambulàncies, carros, motocicletes... I molta gent -soldats sobretot- a peu. Ja a prop del cim, en qualsevol revolt, hom estimba els vehicles. Quinze, vint, trenta columnes de fum s'alcen del fons dels barrancs i es perden en l'aire glacial.

Cap a la part de la terra on em cal entrar, els fugitius mancats de camí (perquè no n'hi ha, i si n'hi ha, no es veu) creen viaranys relliscosos i escampen sobre la neu tot allò que s'estimen més abandonar que no pas traginar: maletes, farcells, capses, sacs, coixineres que feien de sac, àdhuc gorres militars... (Estranya impressió de naufragi en "alta muntanya"). Però ningú no es detura -bé que n'hi ha que parlen sols i fins que ploren. Hom sent també els crits de dolors dels ferits que alguns voluntaris misericordiosos (ara ja no mana ningú) transporten en lliteres, o a coll-i-be, del cim on arriben les ambulàncies fins a una ermita que serveix de refugi provisional.

El Coll d'Ares fa, al capdamunt, com una placeta -mitja placeta- protegida per un pany de roca. En aquest replà han mort aquesta matinada, sobre un camió descobert (el primer vehicle que havia arribat en plena nit) quatre soldats plens de ferides. Ningú no sap qui els portava, ni qui són, atès que ningú no els ha tocats. Què es podria fer? Què caldrà fer?

M'he refugiat amb altres companys, sanitaris com jo, en un colze del camí, a recés d'una pedrera oberta en el pendís de la muntanya. Hem provat de fer foc i no hem reeixit.

L'ERMITA-REFUGI
Penso que ha estat una sort haver trobat aquesta ermita (desmantellada i abandonada de ja fa temps) que aquesta nit ens fa d'aixopluc. Al meu costat descansa l'amic Jaume Pi-Sunyer, que vaig conèixer a l'hospital de Montserrat fa cinc o sis mesos i que he vist i amb qui he parlat tots els dies d'aquella hora ençà.

Benaurada ermita! Sense aquest redós on s'han encabit també una bona vintena de ferits, l'hauríem passada molt negra, o molt blanca, com la nit d'ahir, si no pitjor.

No sé l'hora que és. Escric amb moltes dificultats a la claror d'una foguera que fa més fum que llum. Amb l'olor de fum (olor de cova) es barreja la pudor de la femta, del pus covat, dels desinfectants. Val a dir que l'ermita no té porta i l'aire es renova.

Alguns dels ferits no poden dormir i gemeguen sense esperança, amb els ulls oberts clavats a les parets del sostre. El més jove -un tinentet- demana que li canviïn l'embenat dels peus. Dels peus que no té. A l'hospital d'Aigües de Ribes els hi van amputar.

En un racó, un altre ferit demana aigua per l'amor de Déu, amb una insistència impressionant. Porta el cap cofat amb una capellina bruta, traspassada per la secreció. De vegades, quan s'aviva la flama, el cap li brilla com si portés corona. ("La del martiri...", penso. Perquè, pel que es veu, encara penso.)

El fum em fa plorar i forma com un mur a través del qual m'arriba el gemec insistent del delirant.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada