Barcelona, 3 de febrer de 1939

Avui he sortit al matí i he baixat a peu des de casa fins a la Barceloneta. Escena al capdamunt dels jardinets del passeig de Gràcia, cantonada Sèneca, on hi ha la farmàcia Maymó. Un tipus uniformat de negre i amb boina vermella, que anava amb uns altres, s’ha posat a trencar els vidres de la botiga, que té els rètols en català i cridava “¡Basta de Companis i compañía!”. La gent s’ho mirava, com jo, de lluny, i girava cua. Se n’han anat amb un cotxe i la botiga ha abaixat les portes. Silenci. A la Barceloneta dels pescadors i dels bars d’olor de peix, tot està destrossat. Hi ha un vaixell mig enfonsat, abandonat. Hi han caigut moltes bombes. M’he passejat pels molls, en un matí ple de sol, i el mar lluïa com sempre. Ja funcionen els transports. Es veuen castells i rètols tapats o arrencats. Tot el que estava escrit en català ha desaparegut. Fins i tot la gent al tramvia té por de parlar-lo i el cobrador s’adreça a tothom en castellà. A la tarda m’he quedat a casa i amb la mare hem fet una partida d’escacs. Demà aniré a presentar-me al “Ministerio de Educación Nacional”. Hi hem d’anar tots. A veure si ens voldran. A mi m’interessa treballar.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)