dilluns, 3 de febrer del 2014

3 febrer 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

Alguns companys que de bon matí han sortit de l’autocar, tornen de pressa amb aire d’alarma.

–Aneu amb compte! –diuen–. No paren de passar rondes de policies i gendarmes dedicats a detenir els refugiats que poden atrapar pels carrers o en locals públics. (...)

Aviat ens assabentem que n’hi ha una pila, de detinguts. Josep M. Francès ha anat a parar a un camp de concentració amb tota la seva família; un dels seus fills, minyó intrèpid, s’ha escapat del camp i ens ha dut la nova. (...) Hem obtingut passaports al consolat espanyol, però no ens serveixen de gran cosa, perquè l’essencial és el visat francès, i si els presentem a les autoritats franceses per a visar-nos-els, ens hi marquen un timbre on es llegeix que cal sortir de França dins les quaranta-vuit hores següents. En aquestes condicions més val tenir el passaport sense visar. (...)

El passeig pels carrers perpinyanesos ens ha servit de distracció. L’ús general de la llengua catalana a Perpinyà és per nosaltres una alegria. Ens fa la impressió que continuem dins d’un ambient català. L’estada en aquesta ciutat ha de posar-se en el rengle de les estades en altres ciutats de Catalunya: Girona, Olot, Figueres. Encara no som desterrats. D’ençà que hem passat la frontera i especialment d’ençà que som a Perpinyà, remarco l’accentuada diferència fisiològica entre els habitants del Rosselló i els forasters que han patit les privacions alimentàries. (...) !Amb quina resignació, plena d’esperit cívic, els catalans hem aguantat un any i mig de fam autèntica i progressiva! (...) Els catalans d’ara hem sabut, per experiència pròpia, què és això de tenir fam, quin és el turment de no poder menjar segons la gana. Aquesta fam no és literatura, no és una hipèrbole retòrica; hem sentit les seves urpes clavades a les entranyes nostres, i en portem els senyals al cos i sobretot a la cara.


Els darrers dies de la Catalunya republicana. 
Memòries sobre l'èxode català
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent
a través d'una campanya de mecenatge. 
Més informació, imatges i textos en aquest blog

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada