dissabte, 1 de març del 2014

1 març 1939. L'exiliada.

Escric aquesta nota en un banc de l'estació de Tolosa, sota la marquesina. Espero l'amic Estrada. Són les vuit (del vespre) i el tren que hem d'agafar surt a les nou. Porto una muda (rentada per la senyora Magdalena) i els estris d'afaitar en una maleteta de cartó comprada, ahir, a Perpinyà.

De Perpinyà fins ací he anat a peu dret. Tots els vagons eren plens de soldats amb llurs oficials. França fa la impressió d'un país completament militaritzat. A totes les estacions he vist rastelleres de vagons amb soldats, al costat d'altres amb cavalls o carregats de palla... Soldats, cavalls, palla... Heus ací la imatge (si ara me n'anés a un altre país) que m'emportaria de França.
A Narbona (nucli ferroviari importantíssim) he vist un tren, molt llarg, amb tots els vagons plens de material de guerra. Però pel que diu un oficial a un altre (els tinc al meu costat) tot aquest material no és francès, sinó restes de l'exèrcit republicà espanyol: canons, tanquetes, jeeps, ambulàncies, cuines e campanya... Un garbuix. El segon oficial ha arrodonit la boca, com si valorés en molt la quantitat i la qualitat d'aquell armament. I després, ha fet remarcar (almenys m'ho ha semblat) que, tanmateix, amb tot allò, els republicans haurien pogut aguantar més. "Nous... nous...", repetia. Com volent dir que ells, amb tot allò, etcètera.

Jo pensava que si realment els oficials deien el que jo creia entendre, i si algun dia han de fer la guerra, tindran cada sorpresa!

De Narbona a Tolosa el paisatge catalaneja (vinyes, turons, pins, garriga, algun que altre sembrat...) a la manera del camp de Tarragona.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada