Ahir vaig anar al cafè Le Murat amb l'Albert, com cada dimarts. Vaig arribar-hi a les 5 i m'hi vaig esperar fins a les 6, sense que compareguessin cap dels quatre amics que hi van cada setmana. Això em va fer una impressió tan profunda que, en essent a casa de retorn, em vaig fer un tip de plorar.
I és que jo sempre he tingut de l'amistat, més que un concepte, un sentiment diví. En tots els moments, llocs i ocasions de la meva vida, he fet amics i els he estat fidel i m'ho han estat a mi. L'amistat és una cosa tan essencial a la nostra vida, que sense l'amistat seria com si perdéssim el sol. Però això encara és dir poc: almenys a mi no se m'acaba la corda sentimental que vibra en el meu cor quan evoco l'amistat. És la reina de totes les relacions socials. La família crea llaços més íntims i més forts, però no gaire més dolços en la seva expressió.
(...)
Amistat, jo no acabaria mai d'alabar-te, i per més que faci el teu elogi, em quedo insatisfet, com si la cosa més bella estigués encara per dir: melodia infinita, deu inestroncable, delícia de les delícies del món, aurèola de glòria. Cal treballar i treballaré per redimir-te i segar la mala herba en el teu camp, perquè el gam no es posi en les teves branques animades d'ocells i verdes d'una espessa fronda. Mai prou de tu, mai prou! Mai no n'hi ha prou!
La República i la guerra civil.
Diaris i records de Pere Coromines,
Pere Coromines (Curial, 1975)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada