dijous, 13 de març de 2014

13 març 1939: L'exiliada.

Aquest vespre he anat amb l'Estrada, a casa seva. M'ha vingut a cercar expressament. Els parents de la seva dona han  estat invitats per uns amics. Demà retornen a Francfort. Segons el meu amic, són hitlerians, fanàtics, freds, correctes i, per això mateix, menys de fiar.

La senyora Estrada també ha estat freda i correcta durant el sopar. En acabat, ell m'acompanya fins al metro Gambeta. Em diu que a partir de demà, o de demà passat, podré anar a dormir a casa seva. M'he sentit els ulls humits d'agraïment.

De Ménimoltant a la plaça Clichy (més de mitja hora) llegeixo Le Figaro, obsequi de l'amic. "La guerre espagnole" encara. I per si me n'hagués oblidat.

Solitari i sinistre carrer du Dr. Heuseil a les deu de la nit! Les meves passes, amb botes de soldat -encara!- ressonen sobre l'empedrat humit. Premo el timbre de la porta. Imagino la bruixa que estira el filferro que va des del seu llit a la balda de la porta. Torno a trucar. La porta s'obre. Com que cada persona que entra en una casa, a París, després de les nou del vespre, ha de dir el seu nom per tal que la portera el senti, jo dic, guturalitzant la "r" i accentuant la darrera vocal: "Estradà!"

I la porta, gràcies a una molla, es tanca rera meu. Encenc un llumí. L'escala grinyola. Entro al pis. Encenc l'espelma. No m'arribo a creure que demà, o demà passat, s'acabarà aquest malson.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada