Em poso les bambes, l’últim mos de suc, un tros de galeta i ja estic a punt. Un cop d’ull al twitter i clisso la cançó, aquest himne pop que en Solé ha compost. Pots pensar: ara en parlarà bé perquè es coneixen del diari. Doncs, no. Vosaltres pareu l'orella i ja m’ho explicareu. “És quan corro que hi veig clar”. Sortim els dos de casa, ell en bici i jo corrent (ara semblem una cançó de Manel), i tot està emboirat. Boira a la Garriga? Però si no n’hi ha mai! A la sortida pel polígon, estona de desorientació, aires de thriller. Solé, què has fet? Toc de bateria, trompetes al cel, el ritme t’acompanya, “és quan corro que hi veig clar”, però avui no hi veus gaire més enllà del nas. De vegades, sense boira costa prou. Fem el camí del costat del riu i l’estampa es va inquietant. És com avançar a les palpentes, sense albirar la fita, com per no anar gaire enlloc. I ara de la boira, surt un biciclista. I ara un grup que entrena, porten la jaqueta de la Mitja! I ara dos més que van pengim-penjam, i la boira que s'esfuma. Amunt i avall, et creues cares conegudes. Tothom d’acord, tothom a punt per fer la tirada llarga de la Mitja just aquest diumenge, quan en falten tres. Ens mirem i sabem que correm cap al 2 de febrer. Torna la bateria, trompetes al cel, és quan corro que hi veig clar. Entre la boira i el fum de la fàbrica de sabons, aquests últims dies Granollers ha semblat una ciutat del Ruhr, oi Xammar? Però avui correm i tot és clar.
(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 17 de gener del 2014)
El videoclip d'"És quan corro que hi veig clar", by Solé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada