El dilluns dia 13 de març vaig començar a treballar al Comité National Catholique. Amb mi hi va entrar en Lluís Trias Peitx, germà d'en Josep Maria: gran xicot del qual no parlaré gaire perquè sempre va tenir el do de fer un paper esborradís, però del qual conservo un record immillorable. Durant la dispersió produïda per la derrota de França, l'any següent, va anar a parar a Tolosa de Llenguadoc, on es va casar. Allí va acollir i va ajudar pel seu compte, i dintre del que podia, molta gent. Que al Cel sigui.
El Comité era instal·lat aleshores al número 64 de la Rue Saint-Rémi, un carrer llarg i estret, que travessa, una mica ondulant, un dels barris més vells de Bordeus. Però els propòsits que portàvem van fer evident, molt aviat, que ens calia un local més espaiós. Mentrestant, els dirigents francesos m'havien plantejat un problema d'una altra mena. Havíem convingut que jo, d'entre els "refugiats", n'havia de ser el director, però feia temps que el càrrec era ocupat un basc, Leclercq, del qual no tenien cap queixa. I encara que ells m'hi volien a mi, la substitució podia ser violenta. Vaig demanar temps per a pensar-hi i vaig voler tractar amb en Leclercq. Era un home de molt bona presència, discret, complidor i educadíssim. I, quan el vaig haver conegut, vaig proposar als amics francesos que el deixessin a ell de director. A mi em podien nomenar "sots-director·, o el que ells volguessin, això no seria cap obstacle per a la feina. Els vaig convèncer. I així, durant els catorze mesos que va durar el Comité, ell va conservar el càrrec. Però això no va excloure que jo fes de director sense cap entrebanc. I sense que es produís mai ni la més mínima topada entre ell i jo. No diré que, algunes vegades, no se n'adonés. Però crec que vaig aconseguir, fos perquè ell reconeixia les utilitats de les meves arts d'advocat, o perquè jo el consultava i li donava la dreta quan temia que alguna iniciativa el podia contrariar -els francesos ho van veure així i prou que m'ho van recalcar-, fer de "director" sense que el boníssim amic Leclerq tingués mai la sensació d'haver estat privat del seu càrrec.
(...)
Un dels aspectes més interessants d'aquella feina, i potser el que, d'una manera immediata, va donar més prestigi al Comité, va ser el d'aconseguir que es retrobessin els membres d'innombrables famílies que s'havien disperat -o havien estat dispersades- en el moment de l'èxode. El procediment que va ser adoptat consistia a distribuir en tots els indrts on sabíem que hi havia "refugiats" -és a dir, de moment, "exiliats"- unes fitxes en les quals calia que cada un d'ells posés el propi nom complet, les seves característiques personals i l'adreça exacta de l'indret on es trobava; i, en l'altra cara, els noms i les característiques de les persones -familiars, amics o el que fossin- pel retrobament de les quals s'interessava. Quan rebíem les fitxes omplertes, les ordenàvem per ordre alfabètic en uns grans fitxers. En fer-ho, miràvem en cada si els noms de le spersones cercades coincidien amb els del qui fins aleshores ens havien enviat fitxes demanant alguna recerca. I, cada vegada que el fet es produïa, escrivíem immediatament al recercador fent-li saber on era el recercat i al reercat on era el recercador.
(...)
Però el que recordo més són les cartes d'agraïment que rebíem. N'hi havia moltes que, en llegir-les, ens feien venir les llàgrimes als ulls. I gairebé totes -en recordo d'escrites per anarquistes acèrrims- agraïen d'una manera especial que tot allò ho hagués fet un Comité Catòlic... M'hauria agradat de poder-ne reproduir alguna.
Memòries de la guerra i de l'exili II
(1938-1940),
(Edicions 62, 1981)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada