dissabte, 29 de març de 2014

Carta de Francesc Trabal a Carles Pi i Sunyer

Montmorency, dimecres 29 març

Amic Pi i Sunyer.

De vegades les màquines també fallen: la meva màquina d'escriure (per fer veure que era ben bé de refugiat) va equivocar el número del carrer d'Armaillé i avui m'han tornat la carta que us vaig enviar la setmana passada. Com que era per a Vós us la torno, amb la llista de la gent que van a Roissy-en-Brie.

Aquest matí he vist Mlle. Candiani i havem fixat definitivament la cosa: vindran de Toulouse em penso dissabte i avui Mlle. Candiani mirarà de tenir els diners per al viatge de tots els que han de venir i els enviarà els diners.

Ara a Roissy només mancaran aquelles petites coses que podrien ajudar confortable aquella residència: llibres, màquines d'escriure, algun matalàs de llana, miralls, alguna reserva de menjar per un si de cas (cacau, formatges, etc.). Però em sembla que tot això sobre la marxa s'anirà resolent. 

Avui ha publicat Marianne un conte de la Rodoreda que pel mes de juliol vaig portar a M. Darrés, de la direcció d'aquest setmanari i que ja aleshores havia estat acceptat. Ja veieu en aquest país si s'ha de tenir paciència en l'aparició dels materials literaris. 8 mesos. Per cert que m'interessaria molt tenir manera d'obtenir una presentació per M. Patenotre, actualment ministre i propietari de Marianne. Vós no teniu pas manera de què algú que el conegui tingui la manera de fer-nos arribar a ell? Segur que obtindríem influència en aquest setmanari, que paga molt bé. I podríem més fàcilment col·locar-hi inèdits. Amb l'avantatge que podríem demanar que donat el nostre estat actual ens abonessin contra lliurament d'originals llur import, prescindint de l'aparició.

I deixeu que avui us demani un favor. Encara que em requi molt haver de fer-ho, puix ja penso quanta de gent deu fer-ho i la manca de possibilitats en què us trobeu. Es tracta, naturalment ho haureu comprès tot seguit, de diners. Procuraré ésser breu i concís: fa un mes i mig que sóc a París. Us n'he demanat una vegada, quan vaig haver de sortir de Montmorency a causa del séjour amb la meva família. Benhauradament fou cosa de dos dies justos i vaig poder tornar al cap de 48 hores a Montmorency. Dels 500 francs que tinguéreu l'amabilitat de donar-me me'n quedaren, aleshores; però ara estic molt apurat, tant que he hagut de fer un emprèstit, ja fa alguns dies, als meus parents i em reca molt tornar-hi havent-me ajudat fins ara en el que han pogut. La meva situació econòmica s'ha agravat degut a la meva "missió" (acceptada amb la més bona voluntat) de fer les gestions necessàries a favor dels companys de Toulouse i altres bandes: el tren de Montmorency a París 7 frs. (a[nada] i t[ornada]), i l'autobús 1,80; això fa que cada vegada que vinc a París entre tren, autobús entre Enghien i metros a París gasto uns 12 a 14 francs, que si fos per mi no gastaria pas tan sovint. Dels dies de la setmana es pot dir que faig un mínim de 5 viatges. A més les cartes... he gastat un dineral en correspondència. A Londres, a Xile, a New York, a França. El lloguer de la màquina d'escriure (per tres mesos 150 francs); telefonar, i a més algun dia haver de tenir alguna cita en algun cafè. Tot això em porta un dèficit de despeses fetes per tota la colla de més de 400 francs. (Consti que no he comptat cap àpat, malgrat haver-me hagut de quedar diverses vegades a dinar a París). De manera, amic Pi, que no diré que estigui a la sopa, perquè els meus parents m'alimenten, però sí que estic amb una certa angúnia de no tenir actualment gairebé ni cinc. Havia pensat almenys de cobrir aquest dèficit demanant els companys un tant a cadascú, però abans us he volgut escriure, amb tota la franquesa que ja em coneixeu, per demanar-vos si us fóra molt enutjós o difícil d'ajudar a subvenir aquestes despeses i així evitaria de demanar res als amics que prou justos deuen anar. Això us ho dic més que com a un amic com un conseller (no Conseller, sinó conseller). Si us sembla que no podeu fer-hi res no us sàpiga greu de dir-m'ho puix que me'n faré càrrec sense ni donar-me cap raó. Amic Pi, és una simple pregunta que us faig: podeu complaure'm? Volia venir a veure-us personalment però no he gosat demanar-vos novament diners. Us vindré a veure (tant si podeu donar-me'n com no) així que rebi un mot vostre. No cal dir que ara com ara només puc oferir-vos una col·laboració en el que vulgueu, per compensar els vostres favors. Em faríeu feliç si poguéssiu utilitzar els meus serveis on fos (en les gestions que pogués ajudar, a l'oficina, a fer el que volguéssiu que fes) i això em semblaria molt just. Continuo creient que no podem acostumar-nos a rebre favor sense rendir per la nostra banda algun servei o altre.

Tinc notícies de Barcelona que hi ha molta gent empresonada. Fa basarda pensar en el que encara pot passar allà baix.

Una abraçada del vostre amic, amb molts records dels meus pels vostres, 

F. Trabal

La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). 
Cartes d'escriptors, intel·lectuals i científics.
Edició a cura de Maria Campillo i Francesc Vilanova 
(Quaderns de l'Arxiu Pi i Sunyer, 2000)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada