dijous, 20 de març de 2014

París, 20 març 1939. L'exiliada.

Els diaris arlen de la tragèdia dels camps de concentració (Argelers, el Barcarès, Saint-Cyprien, Sept-Fonds, d'altres encara) i de l'estat d'esperit dels "concentrats", a munts, molts d'ells malalts, tots despitats i indignats.

Amargor, tristesa, indignació... Heus ací, expressat en sentiments, el panorama actual als camps de concentració. Un altre sentiment és l'odi. Odi a l'enemic, a França, al món. Odi fins i tot al compatriota i a l'amic si han pogut defugir la barraca o n'han fugit. Som insolidaris en la victòria i en la desfeta (en la desfeta sobretot, ja que fatalment esmicola i divideix). Si mai no hi ha hagut unitat, ni tan sols als camps de combat, ara, la sorra dels camps de concentració haurà fet eixorca, qui sap per quant de temps, qualsevol llavor conciliadora. ¿Què restarà d'aquesta gran, sorda i sòrdida tragèdia dels camps filferrats de França -quina memòria, quin testimoniatge- en la història del món? Una ratlla, potser. Potser ni una ratlla. De fet, cada època mor amb els qui l'han viscuda. Els qui vénen més tard no en saben res (res del cert) i si en saben alguna cosa, per haver-ne sentit parlar o a través dels llibres, no se'n planyen -si és que no se'n foten- com els francesos, de Dantzig.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada