Barcelona, 20 març 1939

He anat a veure en Bayó, que està malalt. Aquell pis del carrer de Trafalgar és ple de coses antigues ben posades. També és ple de germanes seves, començant per la que venia a l'institut, també molt intel·ligent i estudiosa. Ell anava al col·legi dels escolapis, però amb la revolució va desaparèixer i llavors el van portar a fer el darrer curs a l'institut, a la mateixa classe de la seva germana. Ara reconec que m'hauria anat bé de tenir una germana. Em sembla que ens hauríem avingut molt. Hi ha coses que no es diuen a la mare, les més naturals del món, com per exemple sobre les noies. L'ambient d'aquesta casa, tan diferent del meu, em fa sentir descontent amb tot el que tinc i el que sóc. Almenys quan el comparo amb el de casa meva, que hi ha estimació i por. Pateixen perquè veuen que me'n separo encara que no vulgui, pel meu propi ambient, el dels amics i dels estudis. Ara ja no em fa vergonya que ells vinguin a casa, que prou que hi han vingut, però veuen que el meu ambient és tot un altre. El meu pare es presenta tal com és i encara trobo que fa gràcia (perquè ells li riuen les gràcies), però la mare hi pateix de debò. En el fons tenen por que jo descarrili. No els agrada gens l'amic Miralta, considerat una mala companyia, mal estudiant i sempre descontent. Altres els preocupen per les idees, religioses o conservadores, tot i que les d'ells amb el desengany de la guerra s'han moderat molt. Més aviat m'avisen que no enraoni i que no m'emboliqui. Si trobaven aquest diari me'l farien deixar, com van fer amb les revistes que van treure de casa quan va entrar Franco. Estic cansat i fastiguejat.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)