Ja conec força bé aquest barri i els seus jardinets tranquils, sense gaires arbres (perquè encara no han tingut temps de créixer), però on dóna bo de seure en un banc i cargolar una cigarreta. Abunden també els carrers costeruts -bé que no tant com a Montmartre-. Passo també alguna estona "estudiant" París gràcies als plànols de la ciutat plaçats en lloc ben visible a totes les boques del metro. La capital de França: la Cité, petita illa del Sena presidida, a partir del selge XIII per la catedral. Al voltant d'aquesta illa han anat sorgint, al llarg de les centúries, els altres barris, els arrondissements. Tots tenen el seu número i aquest número (sabent per endavant que el seu ordre dibuixa un cargol a l'entorn de l'u, que és el de la Cité) facilita l'orientació. Ménilmontant és el vintè i darrer. Això vol dir que és el barri més allunyat del cor de París. I que en tant que barri industrial i típicament obrer, només pot oferir al visitant fàbriques i cases de treballadors, entre alguna que altra església. En canvi té un cementiri d'una gran categoria: el de Père Lachaise, conegut, almenys de nom, per tots els lectors de les novel·les d'Alexandre Dumas i Ponson du Terrail. Jo l'he "retrobat" sense cercar-lo. És una gran, immensa i monumental ciutat dels morts, neta i ben ordenada, per la qual poden passejar els vivents entre arbres i parterres amb arbres i flors. Avui, la petita Annie s'ha adormit plàcidament sota la protecció del salze que vetlla la tomba d'Alfred de Musset.
És un cementiri tan bonic, tan verd i alhora tan marmori, tan prestigiós (en raó dels noms il·lustres que ornen les làpides) i, sobretot, tan tranquil que hom hi pot pensar, serenament, en moltes coses, àdhuc en la murt.
(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada