París, 28 març 1939. L'exiliada.

Com a bon riberenc que sóc, m'atreu el Sena. Però aquest riu famós que travessa París d'un cap a l'altre, formant, és clar, dues ribes (quatre a la Cité), ribes que són murs, aquest riu que jo havia imaginat sinistre i "rocambolesc", amb visions de negats i suïcides, m'ha resultat un riu plàcid, amb elseu vaixellet blanc immòbil (dormitori, per a indigents, de l'anomenada Armée du Salut), les xalanes que el solquen amunt i avall, sense pressa, les baranes dels seus ponts plens de passejants, passavolants i curiosos que s'aturen davant les parades dels llibreters de vell i els seus pescadors de canya indiferents a tot -tret del fil enfonsat a l'aigua-. N'hi ha que pesquen, fins i tot, de dalt dels ponts. I de ponts, a París, n'hi ha molts. Diuen que sota aquests ponts, de nit, passen coses... Però el més cert ho ha dit, com sempre, un gran poeta:

"Sous les ponts de Paris, coule la Seine..."

Els ponts de París deuen ésser, si fa no fa, com els de totes les grans ciutats travessades per un gran riu. Amb tot, n'hi ha un de pont parisenc (el Pont Neuf, que, naturalment, és el més vell) que no pot tenir parió pel fet del panorama que ofereix, particularment als desvagats que s'aturen a contemplar-lo. Recolzat en aquestes pedres, tan patinades, amb el cigarret al llavi, a l'hora de la posta, veig, a contrallum, les torres de la catedral sota l'incendi del cel.

Alguna tarda dono un tomb pels molls dels llibres vells. El record del vell Anatole i dels seus llibres que he llegit i admiro, m'acompanya. Tot és vell ací, llevat dels estudiants, que fullegen molt i compren poc. Jo miro també vells gravats, velles litografies...

M'adono que hi ha moltes parades closes. Són, simplement, unes velles caixes tancades amb enormes cadenats. 

Confesso que les meves "descobertes" no poden ser més humils. Bado també davant els aparadors del carrer Rivoli (sobretot si plou, car n'hi ha un bon tros amb porxos), passo pel mig de la immensa plaça de la Concorde, enfilo els Champs-Elysées... N'hi ha un, en aquest passeig, d'aparador, on es poden veure els gossos més aristocràtics (és a dir, els més ben alimentats) del món. Però juraria que tenen els ulls tristos. I és que tot, no es pot tenir.

París és el paradís dels gossos. De gossos mancats de llibertat, ja s'haurà entès. Lligats amb cadenetes -i molts d'ells vestits-, en porten les senyores, els senyors, els vells, els joves, les criades, els soldats... De gossos, com de persones, a París n'hi ha de totes les races, de totes les mides, de tots els pelatges... I molts van també en automòbil.

Ara hi ha pocs turistes -la qual cosa no em preocupa-, però cada dia hi ha més gendarmes -i això és inquietant. D'ací potser que pensi sovint que la meva situació actual no pot durar.

L'exiliada

(Dietari de l'exili 1939-1940),

Artur Bladé i Desumvila

(Pòrtic, 1976)