dilluns, 31 de març de 2014

París, 31 març 1939. L'exiliada.

Tot el dia d'ahir atrafegat a ajudar l'amic Estrada, que ha deixat el pis del carrer de la Py per a ocupar-ne un altre (el segon de la casa número 7 del carrer Gouvion Saint-Cyr) que li cau més a prop del despatx on treballa.

Dic adéu a Ménmimoltant, al carrer de la Py i al de la Roquette, pels quals he passat molts matins empenyents (no gaire perquè el segon em venia de baixada) el cotxet de la petita Annie. La meva sol·licitud suscitava a vegades el somriure comprensiu dels vianants i dels treballadors sense feina que solen formar grups davant els bistros parlant dels cagoulards (els filo-feixistes francesos), de Hitler i de Mussolini. I també de Stalin, com és natural.

El carrer de la Roquette és un carrer populós i atrapeït de botigues, de petits-cafés i bars que, de fet, són tavernes. Perquè no hi manqui res, hi ha també una presó molt vella -i sinistra, com totes.

He dit adéu també al cementiri de Père Lachaise i als seus morts, alguns de ben il·lustres per bé que tan oblidats com els altres.

El carrer Gouvion Saint-Cyr forma part del barri de la Porte Maillot. Vol dir que tenim l'Étoile a quatre passes i que ens trobem també a la vora del bosc de Boulogne, tan literari i tan romàntic. Un segle enrere fou, en efecte, un indret de cites amoroses i de desafiaments. Ara ho és només de cites amoroses, més aviat petit-burgeses. Tot es democratitza. Però encara hi ha gent jove -i no tan jove- que hi van a cavalcar -en la primera accepció del mot. ¿Són els aristòcrates que sobreviuen o els burgesos que juguen a fer l'aristòcrata? Misteri.

El bosc de Boulogne és grandiós. Hi ha un jardí de plantes, un llac, un hipòdrom... No hi ha manera de veure'l tot en un matí; i menys encara a pas de voiture d'infant. Hi hauré de tornar. 

Notícia de primera plana: "Le géneral Miaja et le colonel Casado sont arrivés à Oran".

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada