Vaig quedar impactada amb la història que recollia aquest diari sobre la Maria Barlet, la llevadora de Sant Celoni que es jubila després de 50 anys de feina. Hi ha feines que sempre he pensat que no sabria fer. I diria que la d'ajudar a portar nens al món, n'és una. Com si es tractés d'un futbolista al final de la seva carrera, les seves xifres fan impressió. Diu que més de 2.500 persones han nascut amb ella: àvies, mares, filles i fins i tot nétes. El que encara fa més curiós el cas és que la seva mare ja era llevadora. Per això, en contra del que algú pugui pensar, la Maria Barlet dóna idees que es poden considerar avançades al voltant del part i la maternitat. Ella, que havia atès parts en masies allunyades on havia hagut de fer nit, s'expressa amb naturalitat sobre els parts, l'epidural, els talls o les programacions que han esdevingut regla habitual. No és que jo tingui cap opinió precisa sobre aquests temes, però les reflexions de la Maria Barlet sobre la seva feina m'ha semblat que posaven en valor el coneixement acumulat i traspassat de generació en generació. I m'ha vingut al cap una pregunta: allò de “curar l'espatllat” que abans es feia a pagès és gaire lluny del reequilibri d'energies, xacres i bloquejos al qual ens encomanem avui? La Maria Barlet posa en primer pla el sentit del procés de l'experiència i el mateix sentit comú. Tant els academicistes més recalcitrants com els bufanúvols orientalistes a l'última moda de vegades se n'obliden.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada