Terra

Només queden quatre camps de de futbol terra a la comarca on es juguen competicions oficials, deia un reportatge revelador d'aquest diari. No em posaré ara nostàlgica, perquè deu ser més còmode, professional i elegant jugar sobre gespa artificial. Però sí que he pensat en la pols del camí, en mastegar i empassar-se la terra, accions o imatges d'allò més naturals fins fa quatre dies. Ara inimaginables. Accions que fins i tot és saludable experimentar alguna vegada, sense que hagin de tenir visos traumàtics. El nen que torna amb les sabates brutes de pols i de fang, la nena -aquesta sóc jo- amb una pelada als genolls i el pantaló solfat de terra. Tot això, intuïtivament, crec que és necessari alguna vegada. El reportatge també delatava un altre aspecte d'interès: sense camps de gespa, els clubs no tenen manera d'atraure la quitxalla per jugar. A Montmeló, la canalla de l'escola Santa Maria, a partir d'un cert curs jugàvem al camp de futbol. De terra. No em poso nostàlgica, però... Quins grans moments! Quantes coces! (amb “ce”, és clar!). Ara trobo per Internet que el camp de futbol de Montmeló és de gespa artificial d'última generació. És ben curiós que per certes coses (amb essa), “l'última generació” llueixi de manera tan sumptuosa. I en canvi, per d'altres, “l'última generació” -l'acabada d'arribar, la més o menys jove, la que espera torn fins a florir-se- no tingui torn ni aparador. Deu ser sortilegi dels camps de terra, que m'han fet acabar amb una coça.

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 10 de gener del 2014)