dimecres, 16 d’abril de 2014

El per què del dietari. Un tancament (II)

LA CONSCIÈNCIA.

Com que crec que no s'és prou conscient del que significa l'exili, he volgut escriure això i he volgut fer aquesta sèrie, que és també un mostrari de referents, de bagatge i tradició cultural. Sabem tot el que es perd amb aquest exili? Tot el que ni tant sols arribem a conèixer per culpa de l'exili? Després ja mirarem si tal autor o tal altre, tal científic o tal altre, ens interessa, però l'arribarem a conèixer? Som capaços de veure que mirar enrere no és una mania de fer memòria, com un fetitxisme tronat, una mania estètica que vesteix i fa fi? Sabem tot el que vam perdre i mai va tornar? Quan commemorem els 50 anys d'Els altres catalans, de Candel, sabem alguna cosa de La Barcelona pecadora o de Sang a les Drassanes? Ens sonen Domènec de Bellmunt o Francesc Madrid? 


Els baixos fons ja existien aleshores, abans de la guerra. Els barris perifèrics ja eren dins de Barcelona. Ja hi havia molts catalans (a ciutat i a pagès) que parlaven català i eren pobres, pobríssims. De vegades, una mica més de coneixement del món de pagès no faria mal a tant d’altermundista urbà o a tant de senyoret amb casa a La Cerdanya o l’Empordà. Abans de la guerra ja hi havia murcians i d’altres immigrants de la resta de l’Estat que arribaven a Barcelona i les passaven magres. L’obra de Candel, reitero, em sembla molt interessant pel retrat que fa i en el moment idoni que el fa. Tanmateix, no parlo de Candel, sinó de la mirada de curta volada que hi adrecem, des d’avui, despresos, una altra vegada, de context, tendents a la mitificació fàcil que tant agrada al país: hi ha d’haver la cantant, l’escriptor, el cronista social, el saltimbanqui, el poeta nacional, la jove promesa... I amb un que faci aquesta funció ja fem. I qui dia passa any empeny.

Ara els podem llegir, els tenim a l'abast a Francesc Madrid, Irene Polo, Domènec de Bellmunt, Àngel Ferran, Josep Maria Planes... Però, en tenim ganes d'actuar amb una mirada ampla i d’interessar-nos per noves coses, més enllà de les que ja coneixem, de les que ja sabem que funcionen, més enllà del vestit a mida per a la nostra estètica tronada? En sabem alguna cosa de tants “periodistes compromesos” dels anys 20 i 30, alguns dels quals van pagar el seu compromís amb la vida? O només estem disposats a bavejar amb Kapuscinski o les històries de violència de Sudamèrica o amb els modernets passats de voltes o amb quatre trabucades mal resoltes? 

No rebato la idoneïtat de recordar Els altres catalans. L'únic que poso en dubte és la distància entre l'èmfasi d'una commemoració (d'una obra publicada fa mig segle, reeditada constantment, d'un autor mort tot just fa 14 anys) i el soterrament absolut d'una generació esberlada. Xammar i companyia es fregarien els ulls i pensarien que tot el mesellisme que ells ja denunciaven ara baixa avall com la riera quotidiana que encara ens sorprèn. Xammar, un home de món, un cosmopolita culte i admirable, es fregaria els ulls davant de tant de provincianisme guarnit amb vestits de lluentons pseudointel·lectuals. Bé, potser Xammar se sorprendria una mica menys que els altres. Abans de morir, i al final del franquisme, ja albirava i diagnosticava una oposició a la dictadura crescuda i feta a imatge seva. És a dir, una oposició que té els mateixos tics sectaris i curts de gambals que la dictadura. Aleshores Xammar, que morirà el 1973, encara no ho sap, però està avançant el fiasco i la transició de pandereta que vindran.


DE SALES A BLADÉ.

Va ser una alegria que una carta de Joan Sales a Màrius Torres fos l'entrada més visitada en tot aquest temps del dietari de la guerra i l’exili al blog: qualsevol cosa que escrigui Joan Sales és música dels àngels. Un altre home culte, íntegre i ferm, de gust i pensament exquisit i de mirada enllà. I la seva carta, a més, concentrava perfectament totes les arestes de la guerra i del país.

Tractant aquests textos t'emociones i de vegades et vénen ganes de plorar. Hi ha el científic que el mes de març ja està pensant en la represa cultural del país, en com combatre el jocsfloralisme cultural i en com evitar que contínuament haguem de tornar a la casella de sortida. Hi ha Pi i Sunyer que no para de rebre cartes a la desesperada del món cultural dispersat i magre, que ajuda com pot, que prepara la primera represa com pot, que atenua les primeres disputes de l’exili com pot. Hi ha en Triadú que, bo i amb ulls d’adolescent, bo i amb uns pares esporuguits i també magres, s’adona de tot el que s’escola, de tot el silenci imposat, de tot el país postrat. Hi ha Moral i Querol, que viu deixat de la mà de Déu, treballant en hospitals de camps, a França. Hi ha Bladé i Desumvila que quan viu “il·legal” i esporuguit a París -quan els catalans eren els sense papers-, es pregunta, al març, quina memòria quedarà del drama dels camps de concentració? Ens en recordarem? Jo, si me’l trobés ara per París, abaixaria la vista.

Bladé i Desumvila és un dels grans oblidats. Dels més grans oblidats. Sé que és un tòpic molt mastegat dir això, però en aquest cas, el seu dietari “L’exiliada” hauria de ser lectura obligada i hauria de tenir una presència i consolidació que ara no s’ensumen per enlloc. I no ho entenc. Tampoc entenc com és que jo no l’havia llegit fins ara. En Bladé, en Rovira i Virgili, en Pi i Sunyer o les cartes de Sales a Màrius Torres haurien d’estar emmarcades en el portal de la més gran masia literària.

Tractant aquests textos, mentre degustes una llengua i una literatura que en alguns casos freguen l’exquisidesa, també t'adones fins a quin punt hi ha molta feina per fer. Es podria continuar de moltes maneres. I animo a qui sigui que no conec a que ho faci. Jo vaig optar per acabar aquesta sèrie d’apunts diaris, de tota mena i diversos fins on arribava la meva capacitat de picar textos i d’anar a biblioteques, jo vaig optar, deia, per acabar-la el 3 d’abril. La guerra a tot l’Estat espanyol acaba l’1 d’abril. Volia fer un darrer apunt pel 2 d’abril i tancar-ho. Un final el 2 d’abril servia com per remarcar que més enllà de la data històrica, dels llibres d’història dels vencedors i ocupants de l’1 d’abril, l’endemà mateix continuava el drama. L’endemà, i l’altre, i l’altre... 

Però per què, finalment, l’acabo el 3? Perquè trobo la carta d’Agustí Bartra a Pi i Sunyer i veig clar que una carta enviada des de les penúries i baixeses d’Argelers, però carregada de coratge, poètica i sentit col·lectiu, ha de ser el final d’aquesta sèrie. El millor homenatge a tots aquells que van patir el cop d’una guerra i d’una derrota que hagueren pogut esborrar un país, i a més, encara, el cop de l’èxode, de la diàspora catalana. Som conscients del que significa aquesta diàspora? De tot el talent, de tot el patrimoni cultural, polític, científic, social, esportiu... que marxa i no torna mai més? O si torna, sovint ja no arriba a poder agafar-se –o ser agafat– pel nou tren de les coses...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada