dijous, 17 d’abril de 2014

El per què d'un dietari. Un tancament. (i III).

LA NO COMMEMORACIÓ.

No sé si en som prou conscients veient, també, el baix to de les commemoracions al voltant de l’exili català. Són commemoracions comptades i poc esteses. És el 75è aniversari i els últims que han viscut aquests fets són vius ara. En la propera efemèride ja faran malves. Els motius d’aquest to baix són diversos i alguns, fins i tot una mica comprensibles. Per exemple, en el 70è aniversari del final de la guerra, fa cinc anys, es va fer força feina, i l’efemèride actual coincideix amb una altra a la qual s’han abocat tots els esforços i diners, la del Tricentenari. Però voldria precisar un parell de coses que em ballen pel cap. D’una banda, tinc la sensació que sovint les commemoracions de la guerra s’han abocat al final de la guerra, però poc a l’exili, a tot el que ve després, a la repressió i el silenci i fins i tot a la munió d’històries derivades d’aquest silenci. Ens podem preguntar si no s’ha estat prou just amb l’exili que mai va tornar. De fet, a aquell que va tornar, i que era bàsicament polític i de traç marxista, no se li ha perdut la pista. 


Sigui com sigui, cal, més que mai, abans que no s’hagin esfumat els testimonis, poder plasmar les històries de silenci, les històries que marquen per sempre vides i famílies, que mostren l’impacte ferri, inesborrable que hi deixa la guerra, l’exili, la repressió, totes històries amb la seva versió d iferent, depenent de la perspectiva, del punt de partida i del punt final. Però històries arrapades a les contingències personals que marquen també, i no ens equivoquem aquí, una història col·lectiva. I això ens porta, d’altra banda, a parlar la celebració del Tricentenari. Necessària, transcendent fins i tot. És l’oportunitat d’estendre i assentar una memòria no només oblidada, sinó també enderrocada, triturada, trepitjada, ocupada. Tot plegat és cert.

No obstant això, al mateix temps, no em puc estar d’expressar un dubte, un recel si voleu: el Tricentenari permet una lectura, una interpretació molt més clara i fins i tot plana com a país que no pas la guerra (potser derivat de la llunyania en el temps i que no pot aparèixer ningú de l’època que et contradigui). Permet fer-ne una interpretació que, segons com, va com anell al dit a la cruïlla actual del relat com a país. 300 anys enrere el país és ben diferent al d’ara i al de 1939. Però és un error la temptació d’abocar-se al maniqueisme, a la lectura fàcil que difumina el context sencer, l’anterior i posterior al 1714, també el context que no ens agrada, que ens grinyola. La guerra i l’exili no permeten exactament aquesta lectura plana. El 1714 es perden unes bugades gruixudíssimes. El 1939, també, però amb uns tons i teixits diferents. Però precisament per això, i perquè parlem només de 75 anys enrere, és un repte necessari acceptar tota la complexitat d’aquest últim conflicte bèl·lic obert. Perquè la seva complexitat ens interpel·la sobre coses que avui hem de dirimir i decidir. Ens interpel·la i ens empeny a mantenir desvetllat un esperit crític que pugui ser alhora constructiu. Per exemple, estiguem situats més a l’esquerra o a la dreta, sabem què vol dir l’ampli espectre ideològic que cobreix el dret a decidir, des d’Unió fins a la CUP? Sabem que en aquest ampli espectre, d’alguna manera, a través d’alguna fórmula, cal trobar un punt de trobada per tirar endavant? Un punt de trobada que permeti defugir l’autodevoració històrica.

Tot aquest any seguiré pensant que, tal dia com avui de fa 75 anys, encara hi havia catalans als camps de concentració francesos. Cal reconèixer aquella ferida, aquell esvoranc per mirar amb molta més fermesa i integritat les possibilitats que se’ns obren. No sé si Catalunya ha fet les paus amb la guerra. I fixeu-vos que només parlo de Catalunya, perquè per la resta la resposta no dóna lloc a dubtes. Haguera preferit més valentia per afrontar i digerir la complexitat del passat recent, cosa que voldria dir que també l’hauríem guanyada i la gastaríem per acarar-nos davant d’una complexitat nova, diferent, engrescadora, però no per això poc embolicada. La curta mirada és sempre una trampa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada