dijous, 26 de juny de 2014

Ploramorts


La literatura té grans exemples de l'entrada a escena dels ploramorts –o ploraneres o ploracossos–, encarregats de plorar, més o menys professionalment, la pèrdua d'algú. És el que en castellà en diuen plañideras, que tenen un protagonisme especial, per exemple, a La casa de Bernarda Alba. Aquesta obra de teatre me la va ensenyar a l'institut la meva professora de literatura preferida, de castellà i de Ripoll (eh, Wert?). L'Espanya fosca retratada per García Lorca ha tornat aquests dies a primera fila. Quines ganes tenien els ploramorts de poder plànyer la Transició!

Com lloques estarrufades, per arrencar esgarips a ple pulmó han aprofitat la mort del seu mite de la Transició. Tant és que fa dues dècades fos bandejat políticament per una part important d'aquests ploramorts que ara s'hi abraonen a llàgrima viva. Potser per això els ploramorts-lloques de la Transició s'han dedicat a reinventar la seva figura, com qui es fa un vestit a mida per les circumstàncies personals. Pel que som dels anys 80, Suárez inspirava compassió: era l'home que no se'n va sortir amb l'invent del CDS. El van votar aquestes lloques polítiques? Suárez va assajar un viatge al centre que, depèn de com es miri, ja és més del que va fer el partit on es van apuntar la majoria de falangistes. La simplicitat dels ploramorts ha tingut el seu paral·lel amb una certa esquerra casposa que només ha sabut veure en el traspassat un falangista fotografiat al costat de Franco. Ja ho deia Xammar, que la dictadura franquista va generar una oposició a imatge seva, igual de monolítica i curta de gambals. Què més voldríem que el difunt fos un simple falangista! Perquè el problema de l'Estat espanyol és precisament aquesta democràcia de fireta, de fullola, de vol i horitzons gallinacis, congriada per senzills canvis de camisa i de règim, com qui canvia de sastre i de dieta. Si no, per què obvien la Segona República quan diuen que Suárez és “el primer president de la democràcia”? El problema és una nul·la tradició democràtica i una nul·la voluntat de solidificar-la. Mentrestant, els ploramorts fan grans escarafalls sobre el fèretre, que no és altra cosa que la Transició que mai s'han cregut.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 28 de març del 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada