Hi ha aproximacions, podem mirar d'allargar la vista i sentir algú que diu “ui, com ha canviat tot això”. I després hi ha la contundència d'una dada com la que donava l'altre dia aquest diari: des del 1956 fins ara s'ha multiplicat per set el territori urbanitzat al Vallès Oriental, que és la comarca de la demarcació de Barcelona on més ha crescut l'espai ocupat per indústries o pisos. Evidentment no és cap revelació saber que el ciment s'ha anat escampant per tot el Vallès. Però una quantificació tan precisa fa feredat. Una cosa una mica al·lucinant de pensar. Aturem-nos a l'any 1956: vol dir que la generació dels meus pares ha conegut un poble o una capital que poc tenen a veure amb la foto d'ara, amb la que jo he tocat i vist. Ara sabem que hi ha una distància de set vegades aquesta diferència mesurada en ciment. Els que hem arribat després del 1956, sigui per haver nascut després o per haver posat els peus a la vallesana terra després, mai coneixerem aquesta foto antiga. Però el pitjor no és això. El pitjor és quan alguns creuen de debò que tot ha estat sempre així com ara i que sempre seguirà així: penjats com estem del fil immediat, el presentisme una mica s'ho porta, però després sempre avança per la dreta el nouriquisme, l'actitud per excel·lència destinada a quedar-se amb una sola foto de les coses, deslligada de tot. El pitjor és lloar aquesta sola foto com l'únic model possible i fer de mur davant de qualsevol canvi imaginable.
(Article publicat el divendres 9 de maig de 2014 al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada