dimarts, 8 de juliol de 2014

Plàtans


El gest d'Alves al camp menjant un tros del plàtan que li havien llançat va ser d'una potència magnètica. Després el màrqueting l'ha engrandit, però aquesta sortida pròpia del futbolista peculiar que és ha servit per posar sobre la taula un problema latent, sovint a l'ombra. La realitat és que dels crits racistes i ofensius de tota mena que se senten als camps de futbol –i el que no són camps de futbol– ja gairebé ni se'n fa cabal. Hi ha alguna cosa del sistema que s'ha fet com tristament immune a tot això, i tant és que la violència verbal, policial, social o econòmica faci bots reiterats per rebre titulars.

Si no hi ha cap gest d'un Alves o qualsevol altre altaveu, el més fàcil és que el problema s'escombri al racó del somni dels justos, dels netejaconsciències i no gran cosa més. Un dels drames possiblement més ocults d'avui és el dels centres d'internament-tancament d'estrangers. Això, malgrat la campanya ciutadana per fer-lo aflorar. A la Zona Franca de Barcelona hi ha un d'aquests forats negres on l'immigrant és desprès de tota personalitat i veu. La mirada cap a l'estranger està feta de classisme, de por, però també de racisme, que segurament és una barreja dels dos primers. Fa setmanes va ser a Barcelona l'escriptor italià Erri de Luca. És un autor d'èxit, que sona per al Nobel, amb certa aura de guru delicat que me'l fa pròxim a un Coelho, un Baricco o un Margarit. A la conferència que va fer per al cicle Ciutat Oberta, del CCCB, hi va abocar les seves històries de Nàpols, que són com contes encantadors amb moralina. A pesar de totes aquestes reserves, va dir una cosa que em va cridar l'atenció: “Els fills i els néts d'aquells que van desembarcar a Lampedusa, que després van ser empresonats, seran els nostres reis, els nostres italians, els nostres dirigents.” Algú pot pensar que ho va dir per quedar bé, com qui es fotografia amb un plàtan que no obliga a res, però que és un gest. Malgrat l'aire Baricco-Coelho-Margarit, a mi em va fer pensar si algú aquí seria capaç d'afirmar això: els atrapats a Ceuta i Melilla seran un dia els nostres catalans, els nostres reis, els nostres dirigents. Crec que no.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 2 de maig del 2014)

* Immigrants arribant a Lampedusa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada