diumenge, 16 de novembre de 2014

Oripells


La política catalana s'ha perdut durant gairebé una setmana en oripells. Aquesta és una paraula que tenia ganes de fer servir i alguns partits del bloc sobiranista, des del govern fins a l'oposició, m'ho han posat ben fàcil amb les seves baralles semàntiques: procés participatiu, consulta, multireferèndum o mobilització? Potser han volgut fer un homenatge encriptat a J.V. Foix: “Ja la mar reposa d'engolir tants d'ulls / i els oripells del cel, a la nit, són pols de tenebra.” Tampoc ho acabo de veure clar.

En la setmana que va des de l'anunci del nou 9-N –comença a ser massa recargolada la semàntica sobiranista– fins als intents de sargir les discrepàncies, almenys públicament, alguns partits s'han perdut en oripells. És a dir, en ornaments innecessaris, a marcar perfil i fins i tot paquet. Aquest és un dels grans errors de plantejament: això, ara i aquí, no és un concurs per veure qui és més independentista, més ecosocialista, més d'una moralitat superior, més d'una esquerra pura, més català de barretina o més progre immaculat, més d'ordre o més revolucionari; no és un concurs per veure qui és més del partit, més digne i fidel a les tesis de sempre del partit (per molt que durant trenta anys en aquest país el gran pare partit fos l'aixopluc que mai et fallaria). Molta de la gent que ara veu amb bons ulls la independència de Catalunya la veu precisament perquè no és de cap partit concret, per una diversitat de motius i perquè està farta de tots els camins anteriors. 

Existeix, però, un perfil de català tribunero, al qual les picabaralles dels partits aquests dies han donat un altaveu excessiu, fins al paradoxal immobilisme. El procés sobiranista tensa tothom i tots els partits, des d'Unió fins a la CUP. No cal dramatitzar en les diferències, són naturals. Tanmateix, fóra bo que aquestes se situessin en el territori de les idees –el que el catedràtic Ramon Cotarelo diu que li agrada quan ve a Catalunya– i no el dels oripells i l'estètica buida. En qualsevol procés d'entesa, cal l'obstinació d'arribar a algun lloc, però no la tossuderia de no voler-se moure ni un mil·límetre dels propis postulats. No cal perdre's en el nom que posem a les coses sinó en el significat que els atorguem. No n'hi ha prou amb cridar ben fort “plebiscitàries, ara”, sinó que cal saber com es plantegen i com es planteja l'endemà d'aquestes eleccions. Si no, tornarem a fer el número com amb el 9-N. 

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 24 d'octubre del 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada