dijous, 20 de novembre de 2014

Van tard


La vigília de l'Onze de Setembre vaig viure una d'aquelles escenes que et deixen cara de ximple, com el porter que es fica un gol de rebot. Feien l'acte institucional de la Diada a la Llotja de Mar i per una de les portes, amb un petit cordó organitzat, anaven entrant els convidats. Havia corregut la brama que aquell dia el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, diria alguna cosa sobre la posició del club davant el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, al qual ja s'havien sumat moltes altres entitats catalanes. Era el dia abans d'una altra massiva mobilització al carrer per demanar la independència del país. A la porta de la Llotja de Mar hi havia diversos periodistes d'esports. Jo hi era per cobrir l'acte polític, però avisada pels companys de L'Esportiu, estaria al cas del que digués Bartomeu. El personal de premsa del Parlament, més aqueferat que de costum, en saber que Bartomeu faria declaracions a l'entrada, va començar a organitzar els periodistes, tots a una banda, per evitar qualsevol embús. De cop algú va dir que Bartomeu venia per l'altre cantó i tots els periodistes cap a l'altre cantó. I aleshores, sí, va arribar Bartomeu i va passar, passar de llarg, i ja era dins. És quan se't queda la cara ximpleta.

Un mes després d'aquella escena, just el 10 d'octubre i just uns dies abans que el procés sobiranista passés a una nova pantalla, el Barça es va afegir al Pacte Nacional per al Dret a Decidir. Aquell dia algú, amb sorna, va dir que ara sí que es veia que no votaríem el 9-N. Una mica més i el Barça fa salat o fa un “qué mala suerte”, a l'estil d'aquell cantant caricaturitzat per Alfons Arús –José Vélez– que representaven com si portés mala sort al Madrid en les lligues de Tenerife. En el mes que va passar d'ençà de l'escena-cara-de-ximpleta, van ocórrer un munt de coses. Entre d'altres, diversos jugadors del Barça es van refermar a favor del dret a decidir, com ara Piqué, que encara és un futbolista actiu a la roja (i els maldecaps que li ha portat el posicionament!). I, en canvi, tot un club –més que un club, oi?– va passar un mes mirant cap a una altra banda. Resultat? El vell costum d'anar tard. És clar que aquest exercici ja el tenim una mica vist: es crea un foc perquè Pedro no s'entrena algun dia i el club, muts i a la gàbia; i com en els vells temps, ha de sortir l'entrenador a treure les castanyes del foc. Ara que el Barça ja ha entrat en campanya presidencial –si és que alguna vegada deixa d'estar-hi– m'han fet molta gràcia les informacions que assenyalen que Monchi, ara al Sevilla, seria el director esportiu de la candidatura d'Agustí Benedito. Si s'acaba produint, la maniobra té tot el sentit del temps: per què esperar dos o tres anys a fitxar un bon jugador que el Sevilla ha sabut ullar (Rakitic, Alves, Keita...) si pots fer-ho abans? No hem quedat que ara és l'hora? Doncs no pot ser que anem tard pels llocs.

(Article publicat al diari L'Esportiu el 20 d'octubre del 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada