dissabte, 27 de desembre del 2014

El robatori i el silenci


És indiscutible que Di Stéfano és un dels més grans mites de la història del futbol. En aquest diari, Frederic Porta escrivia una frase reveladora de la dimensió del mite: “Mai ha jugat al futbol un personatge tan competitiu, i només hi ha un altre mite capaç de suportar-li una comparació: Michael Jordan.” Explicava que La Saeta Rubia va ser capaç de capgirar, “tot solet, la manera d'entendre el futbol a l'Argentina, Colòmbia, Espanya, Catalunya, Europa i el món sencer”. Sobre la seva vàlua futbolística, no puc afegir res més. Amb la seva mort, s'ha tornat a posar al lloc de manera merescuda el mite. I també ha desplegat les ales ostentosament, com de costum, el gust d'Espanya per l'oblit arnós. O s'ha explicat amb la boca petita o bé s'ha esborrat “el robatori del segle” que va ser el fitxatge de Di Stéfano pel Madrid. Lluís Solà, un savi del futbol i del Barça, me'n parlava en aquests termes. A través de l'ordre i la intervenció de les més altes instàncies franquistes el Madrid va prendre Di Stéfano al Barça i aquest va ser com el “robatori del segle”, l'assalt al tren correu de Glasgow.

Tot això, que ha quedat documentat en diversos llibres, encara es passa per alt, avui, 61 anys després. Els obituaris dels mitjans espanyols –i també alguns de catalans– han estat un monument a l'oblit, a les pales de silenci forçós: si us plau per força el Barça i el seu president van haver d'enretirar-se del fitxatge de Di Stéfano si no volien haver d'atendre's a funestes conseqüències. Així juga un règim feixista, així va jugar la dictadura franquista, encara que en aquesta democràcia de fireta tot s'amagui com si res.

M'ha fet gràcia mirar l'hemeroteca d'un diari tan poc acusable de no ser addicte al règim en aquella època com La Vanguardia. La primavera del 1953, Zamora celebrava a La Vanguardia la davantera d'or que tindria el Barça amb l'argentí: “El Barça tindrà garantida una major afluència de públic en qualsevol dels seus partits”; “altres clubs haurien de seguir l'exemple del club català”. El 26 de maig del 1953, Del Arco entrevistava Di Stéfano a Barcelona, amb presència de Samitier, qui el va ullar, Kubala i les seves dones respectives. Qui l'ha portat aquí? –li preguntava. “Vaig conèixer a Buenos Aires diversos amics barcelonistes, entre ells algun directiu, ja fa algun temps, i ells em van dir [...] per què no vas a Barcelona?” I continua: “l'any passat vaig conèixer Samitier i, canviant impressions amb ell, em va agradar la insinuació que vingués a jugar. Com vostè veu, s'ha convertit en realitat.” El gran Del Arco, incisiu, afegia: “Realitat que estic aquí amb vostè i el toco –el toco–, però d'això de jugar amb el Barcelona encara no ho veig.” Don Alfredo, ferm, li tornava: “Doncs ho veurà, no ho dubti.” La història va ser tota una altra, però, més enllà de les floretes oficials de NO-DO, cal assenyalar-ne els motius. Més que res perquè ens explica el present, i no només del futbol. Encara rai si tot això fos només futbol.

(Article publicat al diari L'Esportiu el dilluns 14 de juliol del 2014)

* Kubala i Di Stéfano, de blaugrana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada