diumenge, 28 de desembre de 2014

L'escola McEnroe


Quan es parla de McEnroe i de Jimmy Connors vénen al cap tennistes expressius, un punt carismàtics, amb un rampell desbocat al qual no tenien cap intenció de posar fre. La imatge de McEnroe trencant raquetes després de rebotar-les contra el terra és iconogràfica. A aquesta escola li surten periòdicament imitadors. Ara n'hi ha un que sembla fer números a consciència per entrar en aquest imaginari. Es tracta d'Ernests Gulbis, un tennista letó de 25 anys que ha caigut només començar del torneig de Wimbledon. Diuen els que hi entenen que ha caigut abans d'hora, perquè en l'últim Roland Garros havia aconseguit arribar a les semifinals, la seva fita més gran. A Londres va aterrar situat en el número 10 del rànquing mundial.

“Gulbis perd a l'herba i al tapís verd”, deia el titular cridaner d'un diari, després de caure en el torneig de Queen's, que va disputar després del Roland Garros. El joc de paraules ve perquè el tennista s'havia fos els guanys com a semifinalista de París –més de 400.000 euros– en un casino. Expliquen alguns portals de tennis que Gulbis és el nen mimat d'una família molt rica, que ho ha tingut tot a mà sense haver de moure ni un dit. O ni un braç. Un context que tampoc es pot dir que sigui inusual en el tennis.

Però, tot i així, i casinos a banda, verbalment el tennista gaudeix fent declaracions provocatives, fins i tot incendiàries, i fent el paper de malcarat en les entrevistes. És el que falta per acabar de perfilar el personatge. Per exemple, dels quatre grans tennistes del moment (Federer, Nadal, Murray i Djokovic) diu que són “jugadors avorrits”. “Desgraciadament al tennis li falta gent amb caràcter.” O, en una entrevista al web de Wimbledon, després d'una de les primeres victòries en aquesta edició, es dedica sistemàticament a contrariar el periodista. Aquest li pregunta: “S'ha sentit que no parava de rebre en el joc?” “Has vist el partit?”, respon. “Té seguidors?” “No ho sé, no els compto.” “Alguns?” “La meva família era aquí, també alguns amics.” S'ha de reconèixer que l'entrevista resulta prou divertida. Cap a les acaballes, l'intercanvi de cops entre el tennista i el periodista agafa velocitat. “Ha pensat mai a guanyar un Grand Slam?” “Au va. Aquest any? Hi he pensat, és clar.” (I aquí es veu que respon amb rialles.)

Gulbis juga al joc d'una versió de Dalí portada a un esport en què les formes, a la pista i a la graderia, solen ser gairebé exquisides. L'encant o la controvèrsia de l'indomable, del maleït, de l'enfant terrible. En el tennis les protestes d'esportistes i aficionats solen distar de la visceralitat o l'aire cavernícola que es pot veure als camps de futbol. És clar que, al capdavall, la diferència de Gulbis amb McEnroe i companyia deu ser que encara ha de guanyar algun Grand Slam. I segurament, més enllà de la genialitat o l'estupidesa, aquesta és la fina ratlla que fa que les pixades fora de test tinguin gràcia o atenció.

(Article publicat al diari L'Esportiu el dilluns 30 de juny del 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada