dissabte, 13 de desembre de 2014

Postpujolisme aplicat al Barça


Hi va haver un temps en aquest país en què els nens creixien confonent Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez. Els dos manaven molt. Els dos eren baixets i conduïen dues grans institucions del país, la Generalitat de Catalunya i el Barça. No seria comparable un govern i una entitat de futbol, però en un país que ha rebut per totes bandes, tota pedra fa paret. I segurament va ser així com tots dos, en algun moment, van passar a personificar conceptes i a jugar a allò de “atacant-me a mi, ataquen el club o la nació”. I segurament també, abans o després, els rivals es van creure que si feien diana amb ells, escombraven la resta.

Tots dos formen part d'aquella època de l'oasi català, d'un ordre més repapat que establert i aquí no es belluga ningú. Immobilitat és el concepte que hem de retenir. Tots dos tenen en comú una manera, diguem que singular, d'expressar-se. L'un, constructor. L'altre, banquer. Tots dos, icones del procés polític i econòmic de la transició en aquest país. Núñez va ser president del Barça del 1978 al 2000. Pujol, de Catalunya, del 1980 al 2003. Tots dos van sortir en l'estampa simpàtica del balcó de la Generalitat, on Stòitxkov els va fer botar per celebrar la primera copa d'Europa del Barça. Tots dos, amb taques fiscals. Núñez, condemnat per subornar inspectors d'Hisenda (un cas que va condemnar, entre d'altres, un antic assessor fiscal de Pujol). I ara Pujol, amb la confessió de la seva evasió fiscal. Els paral·lelismes arriben a ser capriciosos. Fa cinc anys, el fill gran de Pujol, Jordi Pujol Ferrusola, es va queixar del programa de sàtira Crackòvia perquè “vexava” l'expresident del Barça. El curiós del cas és que les de Núñez i Florentino encara semblen vides més paral·leles, però aquesta és una altra història.

Tots dos han creat nissagues i continuadors. Nuñisme i Pujolisme. De fa quatre anys, quan Sandro Rosell va accedir a la presidència del Barça com el president més votat de la història, resten imatges en què apareix felicitat per Núñez i Pujol. La creació d'estirps porta la rèmora d'una lectura de la realitat en termes absoluts, de blanc o negre, d'un personalisme que només admet la fidelitat o la rivalitat. Aquesta és la rèmora d'una transició pastosa que se suposa que s'acaba. Aquest és el salt que també necessita el Barça a l'hora de llegir la seva realitat: fugir de l'immobilisme, del no toquem res. Mirem, si no, com es presenta aquesta nova temporada, amb un Luis Enrique prometedor (com a mínim, a mi ja em té motivada). El club aconsegueix aviar –i fer caixa– amb dos futbolistes que encara és hora que demostrin tot el seu talent, com Cesc i Alexis. Reacció? Vindran les set plagues i alguna d'afegida. El club fitxa d'una vegada un central esquerrà. Sí, massa gran i per un preu massa elevat, però... I si el veiem jugar? I si entre ell i un altre fitxatge i un del B que puja fort queda apuntalada la defensa? Ha de començar, si us plau per força, alguna cosa millor.

(Article publicat a L'Esportiu el dilluns 28 de juliol del 2014)

* A la foto, Núñez, Pujol i la infanta Cristina, en una imatge del 1998.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada