dijous, 29 de gener de 2015

Cesc, 'shut up'


És d'allò més normal que Cesc triomfi al Chelsea. Aquell entrenador a qui Sergio Ramos va confondre amb el president del Celta –una sortida amb gràcia– ha sabut tocar les peces necessàries per armar un equip molt potent. Un equip que té números de ser en les últimes eliminatòries de la Champions. Si alguna cosa sap fer Mourinho és aquesta. I una de les peces que li faltava era Cesc. En un equip amb un gavadal de futbolistes capacitats per defensar –i cridats només a defensar–, Cesc no necessita la disciplina tàctica que sí que li demanaven al Barça. La disciplina que no va saber –o poder– donar. Al Chelsea, Cesc és el jugador que la toca. És el futbolista que l'agafa i cap amunt. Joc vertical, com va aprendre a l'Arsenal, i eficiència per sobre de tot. Tot això que dic és un preàmbul per no cedir a la temptació del plany, habitual a can Barça: el plany s'activa tant pel “ja t'ho deia jo, no l'hauríem hagut de fitxar” com pel “ja t'ho deia jo, no l'hauríem d'haver deixat marxar”. Quan el partit s'encalla, la memòria respon per edulcorar uns records –en aquest cas, tres anys– que, es miri com es miri, van ser a mig gas.

Que Cesc triomfa al Chelsea? Molt bé, millor per a ell. Però que aprengui a mesurar les paraules i, quan no, a guardar-se-les. L'altre dia, en una entrevista al lloc web del club anglès, deia que estava “jugant el millor futbol” de la seva carrera i es recordava de quan havia hagut de jugar de nou al Barça i a la selecció espanyola. Sí, aquella selecció amb què va protagonitzar una imatge nefasta, al final del mundial llampec, fent de nen petit en un entrenament. Cesc la passa i Mourinho remata: “Si Cesc diu que està jugant el millor futbol de la seva carrera significa alguna cosa, només cal mirar el seu llenguatge corporal.” Llàstima que Cesc oblidi que quan tres entrenadors l'havien provat al mig del camp del Barça molt poques vegades havia estat capaç de sostenir-lo. Llàstima que oblidi que quan era aquí no va oferir al mig del camp el que avui, a estones, deixen entreveure Rafinha i Rakitic. Llàstima que Cesc no s'adoni de com és utilitzat per Mourinho i a sobre li doni joc per atacar el que era el seu club de tota la vida.

Però ja ho hem vist: Cesc la toca i Mourinho remata. Va passar quan, des del Brasil, va anunciar el fitxatge pel Chelsea. Fa el llepa amb l'entrenador i aquest aprofita per disparar contra el Barça. Per coses com aquestes, Piqué mai serà com Cesc. Com Cesc, Piqué ha passat recentment moments complicats al Barça. A diferència d'ell, ja ho ha guanyat tot i, en canvi, té la voluntat infranquejable de seguir triomfant al Barça. El nivell d'identificació de Piqué amb el club tampoc no té res a veure amb el de Cesc. Un detall: quan va morir Biosca, l'últim supervivent del Barça de les cinc copes, Piqué va penjar a Twitter una foto seva, de petit, amb Biosca. Per tot això, cal celebrar la recuperació de Piqué. Per tot això, que Cesc es guardi els discursets.

(Article publicat a L'Esportiu el dilluns 8 de desembre del 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada