ÒRRIUS, L'ARCÀDIA FELIÇ

(PREGÓ DE LA FESTA MAJOR D’ÒRRIUS 2015. Dit a la sala parroquial el divendres 31 de juliol, a dos quarts i mig de deu del vespre)

Molt bona nit a tothom.

Benvolgut Ajuntament d’Òrrius, comissió de festes, veïns d’Òrrius, gràcies per haver-me convidat a fer aquest pregó. I gràcies a tothom per acompanyar-me avui en aquesta sala. En aquest poble que sempre ha estat un a mig camí perfecte entre el Maresme i el Vallès.

En els recitals de poesia, en alguns dels articles que faig, sovint apareix Òrrius. D’una manera o altra, sempre hi surt. Surt la meva àvia Amàlia, algunes frases que deia, històries que m’havia explicat, personatges curiosos de qui m’havia parlat. Avui puc compartir amb vosaltres per què van ser importants els meus estius a Òrrius, per què van ser estius d’aprendre moltes coses, per què van ser estius que −ara ho sé− m’han fet periodista, escriptora i al capdavall, una doneta. 

Jo solia arribar al poble per aquests dies, quan la festa major era a punt de començar. La meva mare, la Nila Puig, em deixava a casa als avis per un parell de setmanes. Jo sempre en volia una mica més i cada estiu marxava d’Òrrius ploriquejant. El motiu és ben senzill, encara que aleshores no el sabés formular: Òrrius s’estava convertint en l’arcàdia feliç de la meva infantesa. M’estava amb els avis, en Pere Puig, en Pere de Ca n’Altafulla, que va morir quan jo tenia deu anys, i l’Amàlia Vila, l’Amàlia, que era filla de Cal Garvat i que va morir fa tres anys i mig.

Per mi, Òrrius són les llarguíssimes converses i les passejades amb l’àvia Amàlia. L’àvia tenia el gust pel relat, per la descripció acurada, per dir les paraules justes, per explicar les coses tal com eren. Jo sempre li feia preguntes, i ella, sense perdre el fil, amb un dels caps més ordenats que he conegut mai, les anava responent totes. O responia totes les que podia respondre per l’edat que jo tenia. L’àvia Amàlia tenia una memòria prodigiosa, espectacular, que li feia reconstruir un món que ja aleshores era en bona part desaparegut. I doncs, si ho pensem bé, que no és justament això, la literatura? 

L’àvia posava en dansa una tirallonga d’històries, de la família, del poble, de personatges singulars. I jo quedava embadalida. Feia servir una llengua precisa, efectiva, que venia directament de la terra, d’un tremp popular i incisiu, també festiu. Perquè la llengua és festa i també joc. La llengua de l’àvia venia de la saviesa del pagès que quan tu hi vas, ell ja en torna, del pagès que ha sabut clissar què li deien les rengleres de la terra... 

Tot allò van ser els contes de la meva infantesa. Sovint em semblaven històries fantàstiques, i els seus noms, els seus girs eren les fites d’un món imaginari. A la nena que jo era, aquells noms de cases li semblaven d’una sonoritat màgica, que evocava un món fabulós. Encara m’ho semblen ara. Els tinc al cap. Sé que algunes cases ja no són conegudes per aquest nom, però m’agrada dir-los. Només per com sonen. Fem l’exercici, el divertiment. Tanquem els ulls i gairebé que en podem fer un poema:

Can Deri, Can Meuxa i Can Triadó,

Can Vinyamata i Can Barangó. 

Ca la Xica i Cal Garvat,

Can Riudemeia i Can Prat.

Can Cunill i Can Massot, 

Can Femades i Can Cot.

Can Munné, Can Jordi i Can Badoret,

Ca la Mort i Cal Putxet.

Can Planes, Cal Fum i Can Clic,

Ca l’Inglés i Can Vaderics.

Can Campins i Can Blanc,

Can Jofre i L’Estanc.

Can Francisco i Can Guineu, 

Cal Sant i Ca l’Andreu.

Can Botey, Cal Truch i Cal Frare,

Can Feliu i Cal Sant Pare.

Hi havia els noms de les cases i hi havia els mal noms de les persones, una cosa molt habitual en els pobles d’abans. Em feia molta gràcia perquè, de petita, recordo de demanar-li a l’àvia: àvia, a aquesta senyora que li dieu, posem per cas, Catherine Hepburn, li dic Catherine Hepburn o li dic pel seu nom? I l’àvia contestava, esparverada: “No, pel seu nom, pel seu nom”.

És a Òrrius, i només a Òrrius, on he sentit dites fulgurants. Com ara: “Això sembla el carrer de mitja galta”. La trobo tan divertida que sempre que puc l'escampo. O bé: “Quanta roba i quant poc sabó i que neta que la volen els senyors de Mataró”. I que no se’ns enfadin els mataronins... 

Sempre m’ha acompanyat la impressió que en el pot petit hi ha la història universal. Ho vaig comprovar la tardor passada, quan vaig ser a una residència d’escriptors a Nova York. A gent vinguda de tot arreu, els vaig parlar de l’àvia i les seves històries. I allà, a milers de quilòmetres d’Òrrius, aquelles històries seguien tenint un poder captivador.

A través de l’àvia vaig conèixer moltes dones de la seva generació. Per això em fa l’efecte que de molts de vosaltres, us en sé la història. Em sembla que una mica us conec a tots. Que tots formeu part de la meva novel·la. 

Un dels moments estel·lars de l’estada a Òrrius era quan anàvem a can Prat, a visitar la Maria de can Prat. Ens hi passàvem la tarda, xerra que xerraràs, a l’entrada de la masia, on s’estava més fresquet, mentre el sol anava baixant. Són tardes inoblidables en què dues dones grans, lúcides, miraven enrere i repassaven la seva vida. I jo allà, d’espectadora.

Així com diuen que som un 70% d’aigua, som també un 70% de memòria, com a mínim. L’àvia Amàlia, les tardes a Can Prat són la sorpresa per la descoberta, per la conversa, per escoltar noves històries, per imaginar, per entendre. Al capdavall, som memòria per poder transformar. I per això alguns li tenen tanta por a la memòria i per això és tan perillós i buit viure sense context ni marc. Som text i som context.

Com que som memòria, com que som festa, com que som agraïts, vull congregar aquí els ancestres. Els dius, i hi són. En Pere, la Rita i la Teresa de Ca n’Altafulla; la Maria i en Quico de Cal Garvat, i els fills, la Dolors, en Pepet, en Francisquet i és clar, l’Amàlia.

Òrrius també són les primeres sensacions que mai s’esborren. Per dir-ho literàriament, a Òrrius hi tinc moltes magdalenes de Proust, és a dir, molts mites fundacionals. Panarra com sóc, ara ja sé que mai tastaré un pa tan bo com el d’Òrrius. Les llesques de pa amb tomàquet amb pernil dolç de Cal Truch, un altre mite, no han pogut ser igualats per res ni per ningú. Però és que a més, des de casa l’àvia, a la nit, se sentia la flaire de com feien el pa i això era com un regal dels Déus. 

Més coses que se sentien des de casa l’àvia: la remor dels ciclistes que venien a esmorzar a la Fonda, i els dinars de diumenge, amb la gent de la Fonda aqueferada. A Òrrius també vaig descobrir la primera gran biblioteca. Era la del meu tiet Jaume. Gràcies a ell, i la seva paciència en subministrar-me llibres, vaig llegir Borges, Jaume Fuster, Agatha Christie, Quim Monzó, Graham Greene, Pedrolo o Dario Fo. Potser alguns no els vaig acabar d'entendre perquè era massa aviat, però vaig fer l’intent de llegir-los. 

I a Òrrius també vaig descobrir els versos satírics d’en Sagarra. Tornem-hi, la paraula és festa i és joc. Una nit que no podíem dormir, l’àvia em va ensenyar un paper rebregat amb uns versets que hi devia haver anotat el meu avi, que havia fet teatre. Són uns versets d’un poema que es diu “Nudisme i Constitució”, un títol que, ben mirat, és de plena vigència, veient com algunes lleis ens deixen en pilotes. 

Els versos en qüestió fan així: “Entren els ministres nets, / com nimfes fent saltirons / i pengen els calçotets / a l’orella dels lleons”. 

I nosaltres, vinga riure que riuràs. L’endemà vam trobar el llibre d’en Sagarra per casa i encara vam riure més. Hi vam trobar més versos estripats, com aquests que parlen del Viagra de l’època. Diu Sagarra que passa això quan tasten el Viagra en aquella època: 

“Tantost el tasta el porter, 

que ja prenya a sa muller.

El del principal primera, 

prenya dona i portera.

El del principal segona, 

se’n va de cap a la xona.

[...]

A en Pellicena i Camatxo

li branda com la d’un matxo.

Don Francesc Cambó i Batlle

se la passa per l’espatlla.”

I així va fent en Sagarra.

I des de casa l’àvia també se sentia el campanar del poble i la remor de l’orquestra per festa major. A casa els pares, a Montmeló, vivíem als afores, i l’única remor que ens arribava era la del Circuit. Per això, a Òrrius jo sentia com un luxe viure al centre del poble. Per això, d’ençà d’aquells estius, de tenir la fleca i Cal Truch a cinc minuts, sempre vaig pensar que, de gran, viuria en un poble on pogués sentir el campanar i tingués una fleca a prop. I ha estat així: visc a la Garriga i de casa estant, sento el campanar i la remor de festa major, que allà també acaba de començar.

La festa major d’Òrrius. Jo veia de petita la cursa de festa major i li deia a l’àvia: “que la podré fer l’any que ve?” “Home, encara ets massa petita”, em contestava ella. Vaig pensar que quan fos gran la faria. I certament, ara fa uns quants anys que la faig. L’últim cop, la setmana passada. Aprofitant l’avinentesa, vull donar l’enhorabona pel nou recorregut. Només hi trobo un què: la pujada de després de Can Triadó l’haurien d’aplanar una mica... És només un suggeriment. Fora bromes, aquell paisatge, els camins de Céllecs, són un bàlsam i són un encís.

Molt a prop dels verals per on vam córrer l’altre dia, van viure els meus avis, la meva mare i els meus tiets. Van ser masovers, a Cal Fum. M’hi vull aturar. 

Vinc, venim d’aquest món de pagès, d’aquell feinejar, d’aquella llengua. Dels besavis nòmades que, baixant, baixant de les muntanyes, van venir a parar a Òrrius. Vinc, venim d’aquells pagesos resistents que treballaven de sol a sol, que van guardar una llengua... L’avi explicava contes al fills, l’àvia guardava a la calaixera les històries, les seves i les dels altres. De vegades la Història no se’n recorda, però ells van fer una revolució, potser silenciosa, però una revolució al capdavall. És el que ens ha permès avui arribar fins aquí. I tenir la voluntat de no aturar-nos i seguir endavant. 

De gran, ha resultat que m’he guanyat la vida fent de periodista, anant a preguntar coses a la gent, intentant entendre el que passa, el que expliquen... I això em sembla que ho vaig començar a fer en els estius a Òrrius. Després he intentat explicar històries, treure enfora impressions, alguns versos, fils de pensament, i això em sembla que també va començar a Òrrius. L’encanteri per la descoberta d’històries m’ha perseguit des d’aleshores. I espero que l’encanteri mai s’acabi perquè és el motor que engega il·lusions, relats, nous horitzons.

Òrrius va alimentar les meves primeres fantasies i ficcions. És, per tant, un poble fantàstic, viu. La festa major mateixa és temps de fantasies. Alimenteu-les... Alimenteu-les molt. Que no pari l’encanteri. I que tingueu una gran festa major. 

Visca Òrrius, visca la bona gent d’Òrrius, visca l’àvia Amàlia i visca Catalunya lliure! 

Anna Ballbona Puig

31 de juliol del 2015