Les calderes

La cultura catalana té molt arrelat el concepte de “les calderes d'en Pere Botero”. Dissabte passat es va estrenar a la Garriga La viola d'or. Va ser una reestrena, perquè la peça lírica, escrita per Apel·les Mestres i musicada per Enric Morera, ja s'havia estrenat en aquest poble vallesà el 1914, dins del Teatre de la Naturalesa. Aquest “teatre” era a l'aire lliure, al bosc de Can Terrers, i va portar cua perquè era fet i pastat pel públic modernista i senyor. En tot cas, els que no hi érem el 1914 l'altre dia vam veure-hi un moment “les calderes d'en Pere Botero”. Ara vaig a fer spoiler perquè espero que aquesta peça tingui el rodatge pel país que es mereix: just quan el van a penjar, el cantaire, en Serafí, invoca l'encanteri de la viola d'or, que en sonar fa ballar com grillats els qui la senten (el poble i el batlle, que és un cacic). La viola fa efecte, aquesta colla ballen com beneits i en Serafí se'n surt i es casa amb la filla de l'alcalde. Això no queda gaire lluny de l'esternut dels pastorets quan estan a punt de ser socarrimats a les calderes d'en Pere Botero.

Alguna cosa hi ha en l'imaginari col·lectiu. Quan sembla que tot està perdut, que “no hi ha alternativa”, quan ja se sent l'olor de sofre de les calderes, sobrevé l'encanteri: un esternut o una viola i el protagonista surt viu un segon abans de l'abisme. El moment “les calderes d'en Pere Botero” va actuar després de la moció de censura contra Laporta al Barça, després del final decadent de Rijkaard, quan Guardiola accedeix al primer equip del Barça, orquestra l'encanteri i salva l'abisme. Ara, quan falten menys de dos mesos pel 27-S, sembla que s'invoqui una mica l'esperit de “les calderes d'en Pere Botero”. És un perill que es vulgui jugar al tot o res: si el sobiranisme –sigui Junts pel Sí, sigui la CUP– no té clar que l'endemà del 27 ve el 28 i encara se'ls gira més feina, segurament cauran en l'error històric de confiar en l'efecte de les calderes pastorals. Potser l'octubre del 1934, sense saber-ho, van confiar en aquest fenomen. Ara no es pot fiar tot a un resultat sense ser conscient que caldrà seguir fent política per gestionar aquell escrutini. Les calderes d'en Pere Botero ara són l'autocomplaença, esperar el xoc o una simple victòria i pensar que tot està fet i ja n'hi ha prou amb un escó més. A diferència del 1934, a diferència de l'esternut o de la viola d'or, caldrà tenir les espatlles més cobertes i més sentit de la realitat. No és només cosa d'encanteri.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 7 d'agost del 2015)