Aniversari

Que en els meus anys la joia recomenci

sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.

O Pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau –però no vull l’oblit.

             Màrius Torres

                                    Mas Blanc, 1 de setembre de 1942

Avui fa cent anys va néixer el poeta Màrius Torres a Lleida. Si no hagués mort de tuberculosi al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja, haguera produït una obra qui sap si més contundent, vasta i sòlida de la que va deixar amb només 32 anys. Dissabte el vam recordar i homenatjar i en vam resseguir la petja en una interessantíssima visita guiada a Sant Quirze Safaja, a càrrec de la seva principal estudiosa, Margarida Prats, i organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Ajuntament de Sant Quirze. El Mas Blanc, el sanatori –avui una residència religiosa per alumnes de primària– i el cementiri on està enterrat Torres van ser els tres escenaris que vam recórrer, amb explicacions detallades –i apassionades– de Prats i lectura i comentaris d’alguns poemes. En parlaré més detalladament. Ara, però, voldria apuntar dues coses a correcuita: primer, el calfred a l’espinada que provoca veure l’habitació, les vistes des de l’habitació i la galeria dels malalts, espais vitals del poeta durant set anys, espais vitals on va crear el gruix de la seva obra literària –i també la seva fina i lúcida producció epistolar–; i segon, el moment emocionant d’escoltar un ferm Víctor Torres, de 95 anys, al cementiri de Sant Quirze, compartint records i recitant alguns poemes del seu germà. Un dels que va llegir va ser aquest, una remembrança de quan la mare els portava a dormir i els tancava amorosidament els ulls per dir-los, de manera juganera, “qui sóc”?:
 

Víctor Torres, al final de la visita. Foto d'Albert Benzekry i Arimon

Cançó

El vespre em fa pensar en les teves mans.

Vora la nit, com vora d’ella,

el misteri i la pau semblen germans.

Ara sento als meus ulls, dòcils com dos infants,

les seves mans que tenen un tremolor d’estrella.

–I somnio la mort del primer benaurat

a qui unes mans fidels tancaren les palpebres;

no per l’espant de les tenebres

en l’horrible mirada de la vacuïtat,

sinó perquè una dona pressentí la dolcesa

d’aquells que es queden sols

–voltats d’amor i amb la vida suspesa–

a escoltar dintre d’ells el cant dels rossinyols.

                            18 d’abril de 1942