L’altre dia, en l’excel·lent documental sobre la memòria fotogràfica i el llegat Centelles que va emetre TV3, hi vaig sentir una declaració per posar la pell de gallina. La deia un fill del venerable fotògraf Oriol Maspons. Venia a dir, el fill, que, arribat el moment, vendrien l’arxiu fotogràfic del seu pare a qui fes la millor oferta, econòmica, és clar. Legítim? Sí, possiblement sí. Ara, hi afegia un apunt revelador: afirmava que no estarien per “nacionalismes”, que “el nacionalisme està molt bé per anar a veure el Barça, però que no ens dóna de menjar”. Aquests dies mig tristos, de barrinar idees inconnexes davant la pedregada de fets diversos sobre el país, la cultura i el dia a dia de ciutadà petit, el fill del fotògraf Maspons em dóna –sense premeditació– la clau per connectar-les.
Aquest senyor potser mai anirà a veure ni una sola exposició de la sala més petita del món. Aquest senyor potser no anirà a la manifestació d’aquest dissabte per reclamar dignitat, respecte i llibertat com a nació. Aquest senyor, si hagués nascut a França o a Alemanya, segurament ningú entendria que digués que volgués vendre l’arxiu fotogràfic del seu pare a Botswana, posem per cas, perquè és qui li’n dóna més diners. Ningú entendria que un arxiu íntimament lligat al batec de França o Alemanya, per seguir el cas hipotètic, se n’anés a Botswana.
En semblar no ser d’enlloc, aquest senyor no anirà mai a la sala d'exposicions més petita del món, a l’Espai Garum de Lliçà d’Amunt, a veure quin petit regal ens ofereix l’intrèpid Màrius Gómez –també fotògraf– en aquest antic caixer reconvertit en aparador artístic. Si hi van algun diumenge d’inauguració -aquest mateix diumenge obren una mostra d’art cinètic oriental contemporani-, Màrius Gómez els explicarà les interioritats de la sala, els revelarà com és que tenen tants de visitants, l’autor que exposa els farà cinc cèntims de la peça i compartiran galetes, vi dolç, inquietuds, companyonia i un tros també del país que va fent, que no s’atura, que estira i estira mica en mica, que barrina i es connecta. Tot malgrat els determinats fills dels seus pares i les sentències ofensives que ens recorden que aquest no és, encara, un país normal.
Aquest senyor potser mai anirà a veure ni una sola exposició de la sala més petita del món. Aquest senyor potser no anirà a la manifestació d’aquest dissabte per reclamar dignitat, respecte i llibertat com a nació. Aquest senyor, si hagués nascut a França o a Alemanya, segurament ningú entendria que digués que volgués vendre l’arxiu fotogràfic del seu pare a Botswana, posem per cas, perquè és qui li’n dóna més diners. Ningú entendria que un arxiu íntimament lligat al batec de França o Alemanya, per seguir el cas hipotètic, se n’anés a Botswana.
En semblar no ser d’enlloc, aquest senyor no anirà mai a la sala d'exposicions més petita del món, a l’Espai Garum de Lliçà d’Amunt, a veure quin petit regal ens ofereix l’intrèpid Màrius Gómez –també fotògraf– en aquest antic caixer reconvertit en aparador artístic. Si hi van algun diumenge d’inauguració -aquest mateix diumenge obren una mostra d’art cinètic oriental contemporani-, Màrius Gómez els explicarà les interioritats de la sala, els revelarà com és que tenen tants de visitants, l’autor que exposa els farà cinc cèntims de la peça i compartiran galetes, vi dolç, inquietuds, companyonia i un tros també del país que va fent, que no s’atura, que estira i estira mica en mica, que barrina i es connecta. Tot malgrat els determinats fills dels seus pares i les sentències ofensives que ens recorden que aquest no és, encara, un país normal.
(Publicat al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el 9 de juliol de 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada