Creador de clatellots

L’aigua

Autor: Marc Romera

Editorial: Labreu

Barcelona, 2010

Pàgines: 80

Preu: 13 euros

Com cops de martell, com un cop de puny, com un calbot sec i efectiu. Les imatges punyents, encimbellades gràcies al vers cisellat, depurat d’allò innecessari, ple de ritme, travessen aquest poemari de Marc Romera, autor d’un sòlid gruix d’obra poètica i amb diversos llibres de narrativa publicats. Amb L’aigua, el seu sisè llibre de poemes, Romera ens ofereix una tensió a raig que se sosté al llarg dels 50 poemes que el formen i un tancament ("A braçades", en prosa). El tancament –sempre es corre el perill que sigui un text escorrialles, que no és el cas– relliga el tarannà d’aquest volum de títol aparentment innocu.

L’aigua és un llibre rodó per l’aposta formal, un conjunt d’octosíl·labs que donen una volta més al vers i a la llengua, sense arribar al retorçament lingüístic extrem de La pau del cranc, el seu anterior llibre. Ara bé, les connexions amb aquell sinistre cranc són clares i fins i tot li adreça algunes picades d’ullet, a aquest (“un cranc cansat, de pinces toves, / per poder, encès, imaginar / dones obertes a l’atzar”) i a d’altres elements que ja pul·lulaven per l’obra de Romera. Central o tangencial, l’aigua –i derivats, com la nimfa, l’ameba, el corall, el congre, la piscina, el plàncton, el “nedar sense bastó”o el “nedar coix dels peixos lluna”– ho traspassa gairebé tot. És una bèstia camaleònica que ara evoca el desig sexual, el sexe sòrdid, l’oblit i la renúncia, ara l’instint o el control d’aquest instint i com conviu amb un assaig de moralitat. I també passa per l’aigua la fragilitat i paradoxes vitals, el que queda del pas del temps i el gust per alimentar i esmussar la part fosca, el Mr. Hyde propi. Són temes que degoten directament de la potència de la imatge.

L’opció formal passa desapercebuda per al lector, dit en un sentit positiu: el vers no ha estat entrat amb calçador i l’aigua hi circula amb naturalitat. Ras i curt, l’artifici no crida amb llums de neó ni tampoc porta de la mà l’avorriment. Això s’explica, en bona part, perquè la brutalitat i la cruesa presents en el poemari prenen moltes manifestacions, sempre amb un deix marcat de cinisme. Des d’“aquest verd extraordinari / que estira els braços des de l’aigua / buscant el mapa de la llum” del delta de l’Ebre fins al viatger de l’autobús  accidentat, seccionat: “busca invident la part de dalt / entre els difunts sense mortalla”.

Hi ha a L’aigua també algunes peces curtes obertament juganeres. Algunes semblarien una concessió a l’efectisme, si no fos que, en general, el llibre evita caure en la pirotècnia buida. El jo poètic saltironeja de posició sense perdre el to essencialista dels versos, podats a consciència, sovint amb elisions que són una invitació al lector perquè s’hi endinsi i correspongui, a base de clatellots o no, als buits.

(Publicat al suplement de Cultura del diari Avui el dijous 16 de setembre de 2010)