dimarts, 28 de setembre de 2010

Versió de "La vaca cega"

Hauria d'apuntar que tot seguit podreu llegir una suma a consciència a l'Any Maragall amb aquesta versió -lliure, com, si no, al meu aire, desbocada, innecessària per a la història probablement- amb aquesta versió, doncs, de "La vaca cega". O també podria dir que és una espècie de metàfora revolucionària o contrareformista. Però com que no és ben bé així, no ho apunto. Ara, el que sí que apunto és que segurament "La vaca cega" deu estar entre els poemes de la nova antologia que ha preparat Jaume Subirana, 50 poemes per saber de memòria.
Sigui com fora, la versió personal ve en concret d'un fet d'aquells entre grotescos, malastrucs i de poca traça que us creuen, de tant en tant. El fet, verídic i convertit en notícia periodística, vindria aquest:
Una periodista (del diari El Punt) rep l'impacte sobre cap i espatlla d'una porta de lavabo de bar, al barri de la Ribera, que va caure just abans de l'inici d'un sopar.
I aquí van. Primer, és clar, Joan Maragall. Després, la versió divertiment que podria no tenir més.


La vaca cega, de Joan Maragall

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

 
La versió divertiment

Topant de cap en una i altra porta,
avançant d'esma pel camí del beure,
se'n ve la mossa tota sola. És malastruga.
D'un cop de porta caiguda amb massa traça,
el fet va llimar-li una espatlla, i en l'altra
se li ha posat un pes: la mossa és malastruga.
Ve a abeurar-se a la barra com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb els companys, no: ve tota sola.
Els companys, pels punts, per les comes,
pel bullici dels bars de la ribera,
fan dringar l'esquelet, mentre ensumen
l'herba fresca a l'atzar...Ella cauria.
Topa de morro amb l'esmolada porta
i recula desllorigada...Però torna,
i abaixa el cap a la cervesa, i beu calmosa.
Beu prou, sense gaire a fer. Després aixeca
al cel, enorme, l'abonyegada testa
amb un gran gest màgic; parpelleja
damunt les cervicals badades i se'n torna
orfe de llum pel cop que encara crema
vacil.lant pels camins intransitables,
brandant llànguidament el Myolastan. *

* Myolastan: relaxant muscular flipant.

Aquesta versió la vaig llegir una vegada -i única- aquí. Sí, torna, torna a estar aquí, visques!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada