divendres, 24 de setembre de 2010

Versions per mirar de dir o d'anar allà mateix

La història d'un poema, "Pals corcats", inclòs dins del llibre La mare que et renyava era un robot, va començar amb un pal corcat precís i concret. Aleshores tangible. Un pal corcat que hi havia al meu barri i que servia per enllaçar el subministrament elèctric, amb la precarietat corresponent. Quantes vegades n'havíem fet ballar els fils amb un fortíssim xut -altrament dit, "canyardo"- de pilota. Quan el van retirar, en va sortir un article d'opinió pel diari. Després vam fer ballar els fils perquè agafessin electricitat poètica -s'accepta la metàfora?- i en va sortir un poema que és també homenatge a la meva àvia Amàlia i uns quants personatges mítics més. Aquesta mena de fer o transformar camaleònic d'una matèria que podria ser la mateixa resulta curiós. I ara em trobo com si anés a exposar un hipotètic truc de màgia que tampoc sé ben bé com funciona.


Memòria

Al meu carrer trauran un pal de la llum, que és de fusta, on hi estavellàvem la pilota quan jugàvem a futbol. Ens servia de porteria. És el pal de la llum que va portar l’electricitat al barri –el troben si segueixen la recta del Circuit de Catalunya postnacional i tomben a l’esquerra–, i evidentment ja és hora que vagi a terra. Aquesta escletxa oberta per un record anecdòtic em fa pensar en altres memòries “escoltades”, de persones que, amb trajectòries vitals molt diferents, et xiuxiuegen històries insospitades, et parlen d’altres móns que els ha tocat viure, d’altres maneres de fer...L’altre dia es va morir una senyora gran del meu barri, la senyora Conxa, que ja era gran quan jo era petita, i amb ella s’endú un món que ja vaig conèixer antic.
Tot és memòria. Fa poc vaig tenir l’oportunitat de tenir una conversa fantàstica amb Maria Salvo, una “dona del 36”, plena d’energia, presa durant 16 anys en presons franquistes. A cada frase que diu, amb aquells ullets vius, sembla que et transmet un “endavant les atxes”. Penso en personatges com en Martí Sunyol, farmacèutic i escriptor de la Garriga, que és un pou de cultura, que et parlen d’uns referents culturals, d’una identitat, d’una idea de país. O amb la meva àvia Amàlia, que, com una contacontes, m’explica que “al poble, hi havia una vegada...”, i diu, de les persones grans, que ja se sap, “caldera vella, bony o forat”.
Tots els pobles haurien d’entrevistar els seus avis. Escoltem-los, que n’aprendrem. A la comarca hi ha pobles com la Garriga, Montornès, Lliçà d’Amunt o la Roca, per dir-ne alguns, que estan fent una feina remarcable en aquest àmbit, i vegin que he eludit referències al concepte institucionalitzat de “memòria històrica”.
En aquest món de desorientació i de tanta mandanga postmoderna, aquestes memòries són també petits referents, llumetes en el camí per trobar-ne algun de camí i construir-nos la nostra història. D’aquí a quatre dies el pal de fusta que ens feia de porteria ja no hi serà. Però anys a venir, algú haurà d’explicar als futurs nens que, fa molts i molts anys, quan els infants tenien temps per jugar i jugaven al carrer, s’inventaven porteries invisibles amb pals mig corcats.

(Article publicat el 29 de gener de 2007 al diari EL 9 NOU)



PALS CORCATS

Al meu carrer fan obres
per extirpar del paisatge
un pal de la llum,
fusta corcada que mudava de pell
per fer-nos de porteria.
Hi estavellàvem la pilota
quan jugàvem a futbol,
sense intuir, com hem constatat,
el ridícul de caure
en fora de joc.

Vora aquell fil maldestre,
amb les seves històries,
l’àvia Amàlia ens acotxava...
«Al poble, hi havia un vegada»,
o com ella contava, ja se sap,
«caldera vella, bony o forat».
No imaginàvem
que el dia més insospitat
una mala jugada,
una revinclada inoportuna…
i et podies reencarnar
en un personatge terrible dels contes:
la Gilda dels Ous,
mocador negre, d’escarbat,
i mirada esquiva.

Condemnats a mandanga postmoderna,
d’aquí a quatre dies
el pal que ens feia de porteria
ja no hi serà.
Temps a venir algú ho explicarà...
«fa molts i molts anys,
per fugir d’escarbats amb mocador,
els infants inventaven
porteries invisibles
amb pals mig corcats».

(Poema inclòs dins del llibre La mare que et renyava era un robot, publicat per Galerada el juny del 2008)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada