dimarts, 21 de setembre de 2010

Que algú m'ho expliqui

Fa poc vaig tenir ocasió de sentir recitar i compartir una agradable tertúlia amb dos poetes de trajectòria i obra sòlides, com són Carles Camps Mundó i Montserrat Rodés. L’un ha sobrepassat la seixantena d’anys i l’altra s’hi apropa. Tots dos tenen un element en comú: anar per lliure i fugir de les capelletes i grupuscles literaris, i també de qualsevol artifici buit i efectista, per centrar-se en el que és realment important: barallar-se a cisellar la paraula. Això no té preu. Assistim a uns temps en què part de la crítica pontificadora està més preocupada per enaltir la pirotècnia per la pirotècnia i per una estètica suposadament trencadora, més que no pas pel treball sòlid i seriós, que, tot sigui dit, pot ser mil vegades més trencador o mil vegades menys avorrit. On és la crítica d’aquest país –més enllà de les ressenyes literàries– que hauria de servir per destriar el gra de la palla? I ja de passada, per no tenir una palla a l’ull? Que algú m’ho expliqui.
Fa uns dies, el novel·lista novell Marc Cerdó feia una declaració d’intencions reveladora: el que vol és fer una obra literària i no ser un cavall de curses. Això tampoc té preu. O si volen, només els quatre eurons que els pot costar acostar-se a les Males companyies (Cerdó), a l’Alarma (Rodés) o fins i tot a La mort i la paraula (Camps Mundó). No s’espantin, que amb aquests títols sortiran reviscolats.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 4 al 10 del juny)

1 comentari:

  1. Hi ha una munió de poetes amb sensibilitat que són lluny de capelletes, que fan una poesia callada que els serveix a ells i als seus amics, és com una música de cambra feta per a petit auditòri i d'una gran qualitat. La poesia, per la seva propia naturalesa, és difícil que formi part del business editorial i de tanta bambolina i llumentes de l'espectacle mediàtic.

    Salut

    Francesc Cornadó

    ResponElimina